Quan la muntanya et venç
El més important no és fer el cim de la muntanya, sinó anar-hi. Això ho va dir no sé qui, però tenia raó. La passada setmana santa la Teresa i jo mateix vam desafiar el Peguera (2.983 m.) en una època (a mitjans d'abril) en què la muntanya encara és massa salvatge. I traïdora. Però començaré pel començament: per l'espectacle de la natura amb què ens vam trobar quan vam pujar des d'Espot fins al refugi Josep Maria Blanc, situat a 2.350 metres. Vam haver d'enfilar gairebé mil metres de desnivell durant tres hores fins arribar aquí:
El refugi és guapíssim (reformat, net, llar de foc, moscatell, guitarra i gavatxos que la sabien tocar). L'endemà, ben d'hora, el sol s'enlairava en un cel completament blau: les muntanyes encara dormien sota la manta de neu que havia caigut la nit anterior. Vam caminar sobre neu verge entre llacs glaçats i valls cobertes per una capa de neu la profunditat de la qual era inexcrutable. Amunt, fins al coll de Monestero:
En arribar al coll jo estava cagat perquè havia patinat un parell de vegades abans d'arribar-hi pel desnivell que es veu al darrere. Des del coll, havíem d'anar a buscar una cresta de roca que ens havia de conduir fins al cim del Peguera, tot pujant fent esses per fer més salvable l'enorme desnivell:
Ara, en aquells moments ja era imprescindible l'ús dels grampons per no ser devorat pel llac gelat que hi havia a les entranyes de la muntanya que desafiàvem. Vam arribar més o menys a la meitat de la cresta del Peguera, en una part on podíem amagar-nos entre les roques, mirar el panorama, valorar la conveniència de continuar endavant i menjar panses. Ens vam enfilar dalt de la cresta de roca per veure si era possible resseguir-la pel damunt: impossible; eren blocs de pedra nevats i gelats amb una amplada d'un metre i amb un infinit a banda i banda. Ara, l'espectacle a l'altra banda de la muntanya era aquest:
El cim era a prop, però molt llunyà al mateix temps. Jo no ho veia clar: vaig proposar la retirada. La Teresa em va convèncer de provar d'avançar uns metres més a peu de cresta per un tram amb un gran desnivell, evidentment nevat, fins a unes roques que hi havia més enllà. Vam agafar els piulets i, calçats amb grampons, ho vam provar. Ella anava al davant, va fer quatre passes i, de sobte, la neu se la va empassar fins les espatlles. Jo no sé què vaig dir, segurament alguna cosa absurda, com ara que havíem de pensar si no era millor agafar els pals que els piulets. Ella va cridar: 'Vine de seguida cap aquí!'. Hi vaig anar. Vaig trencar la neu que li impedia moure's amb el piulet. Vaig preguntar si ja era moment de baixar i em va contestar: 'evidentment'. Va sortir del forat, va fer dues passes, va relliscar, va clavar el piulet, però no el va poder subjectar i va lliscar avall per un immens tobogan de neu. Es va aconseguir frenar al cap d'uns vint o trenta metres, gràcies a clavar els grampons. Aleshores vaig agafar el seu piulet i el meu i vaig baixar d'esquena, clavant les puntes dels grampons i els dos piulets per assegurar al màxim la subjecció i evitar patinades. Ella estava bé, però no es movia: esperava que jo arribés allà on era. Jo temia que se m'empassés en qualsevol moment la neu, per això avançava tan arran de les roques com podia. Mentrestant, la Teresa va desplaçar-se lateralment precisament per ser més a prop de la cresta rocosa. Vaig trigar una bona estona a arribar-hi. Sé que li vaig dir que l'estimo, li vaig donar el seu piulet i vam continuar el descens mitjançant aquell lent, fatigós, però més segur sistema de clavar-ho tot a la neu: piulet, puny, punta i punta. Fins al coll de Monestero de nou. La muntanya s'havia fet enorme de cop i volta. Aquí em veig, a prop del coll, quan el perill més gran ja havia passat, just davant del germà petit del Peguera, el Monestero:
A partir d'aleshores, el descens es va fer menys perillós, però molt fatigós. Neu i neu per tot arreu. Una neu ja tova, perquè el sol de primavera ja feia hores que l'escalfava. De tant en tant enfonsàvem la cama fins a la cuixa ben bé. Havíem viscut una experiència molt intensa, i deixàvem enrera el Peguera, que ens havia vençut. Sí, és el cim que es veu al fons, aquell que ens va fer fora de les seves espatlles:
Hem après una lliçó enorme: cal respectar sempre l'autoritat de la muntanya. I quan et venç, t'hi has d'agenollar.
Josep
El refugi és guapíssim (reformat, net, llar de foc, moscatell, guitarra i gavatxos que la sabien tocar). L'endemà, ben d'hora, el sol s'enlairava en un cel completament blau: les muntanyes encara dormien sota la manta de neu que havia caigut la nit anterior. Vam caminar sobre neu verge entre llacs glaçats i valls cobertes per una capa de neu la profunditat de la qual era inexcrutable. Amunt, fins al coll de Monestero:
En arribar al coll jo estava cagat perquè havia patinat un parell de vegades abans d'arribar-hi pel desnivell que es veu al darrere. Des del coll, havíem d'anar a buscar una cresta de roca que ens havia de conduir fins al cim del Peguera, tot pujant fent esses per fer més salvable l'enorme desnivell:
Ara, en aquells moments ja era imprescindible l'ús dels grampons per no ser devorat pel llac gelat que hi havia a les entranyes de la muntanya que desafiàvem. Vam arribar més o menys a la meitat de la cresta del Peguera, en una part on podíem amagar-nos entre les roques, mirar el panorama, valorar la conveniència de continuar endavant i menjar panses. Ens vam enfilar dalt de la cresta de roca per veure si era possible resseguir-la pel damunt: impossible; eren blocs de pedra nevats i gelats amb una amplada d'un metre i amb un infinit a banda i banda. Ara, l'espectacle a l'altra banda de la muntanya era aquest:
El cim era a prop, però molt llunyà al mateix temps. Jo no ho veia clar: vaig proposar la retirada. La Teresa em va convèncer de provar d'avançar uns metres més a peu de cresta per un tram amb un gran desnivell, evidentment nevat, fins a unes roques que hi havia més enllà. Vam agafar els piulets i, calçats amb grampons, ho vam provar. Ella anava al davant, va fer quatre passes i, de sobte, la neu se la va empassar fins les espatlles. Jo no sé què vaig dir, segurament alguna cosa absurda, com ara que havíem de pensar si no era millor agafar els pals que els piulets. Ella va cridar: 'Vine de seguida cap aquí!'. Hi vaig anar. Vaig trencar la neu que li impedia moure's amb el piulet. Vaig preguntar si ja era moment de baixar i em va contestar: 'evidentment'. Va sortir del forat, va fer dues passes, va relliscar, va clavar el piulet, però no el va poder subjectar i va lliscar avall per un immens tobogan de neu. Es va aconseguir frenar al cap d'uns vint o trenta metres, gràcies a clavar els grampons. Aleshores vaig agafar el seu piulet i el meu i vaig baixar d'esquena, clavant les puntes dels grampons i els dos piulets per assegurar al màxim la subjecció i evitar patinades. Ella estava bé, però no es movia: esperava que jo arribés allà on era. Jo temia que se m'empassés en qualsevol moment la neu, per això avançava tan arran de les roques com podia. Mentrestant, la Teresa va desplaçar-se lateralment precisament per ser més a prop de la cresta rocosa. Vaig trigar una bona estona a arribar-hi. Sé que li vaig dir que l'estimo, li vaig donar el seu piulet i vam continuar el descens mitjançant aquell lent, fatigós, però més segur sistema de clavar-ho tot a la neu: piulet, puny, punta i punta. Fins al coll de Monestero de nou. La muntanya s'havia fet enorme de cop i volta. Aquí em veig, a prop del coll, quan el perill més gran ja havia passat, just davant del germà petit del Peguera, el Monestero:
A partir d'aleshores, el descens es va fer menys perillós, però molt fatigós. Neu i neu per tot arreu. Una neu ja tova, perquè el sol de primavera ja feia hores que l'escalfava. De tant en tant enfonsàvem la cama fins a la cuixa ben bé. Havíem viscut una experiència molt intensa, i deixàvem enrera el Peguera, que ens havia vençut. Sí, és el cim que es veu al fons, aquell que ens va fer fora de les seves espatlles:
Hem après una lliçó enorme: cal respectar sempre l'autoritat de la muntanya. I quan et venç, t'hi has d'agenollar.
Josep
posted by La Bota at 8:09 PM
3 Comments:
Pepe tio!!!!!!he visto el miedo reflejado en tus ojos...
Bassetti
"El més important no és fer el cim, sinó anar-hi". Completament d'acord!
Com molt bé ha relatat el Josep, el passat cap de setmana vam viure una de les experiències més intenses de les nostres vides, i certament en vam aprendre moltes coses... No obstant, i evidentment ara que ja ha passat l'ensurt, he de dir que el cert és que no m'arrepenteixo de res. Potser us sonarà molt cutre, però jo crec d'alguna manera en el destí, i per tant penso que tot plegat ens va passar per algun motiu...ni que només sigui per experimentar a flor de pell l'allau de sensacions que vaig arribar a sentir!! I no em refereixo tan sols a aquells instants protagonitzats pel risc, sinó a tot el cap de setmana sencer...
Penso que les coses s'han de valorar en el seu conjunt, i en aquest cas va ser brutal. Inoblidable.
Apa, fins a la propera!
Una abraçada,
Teresa.
PD: Ejem...PIOLET. ;o)
Osti Josep, ets un crack redactant, com es nota que ets periodista!
Quina enveja aquesta excursioneta, posar-se els crampons i fer ús del piolet és un altre nivell dins de l'alpinisme!jeje. Ara, a més de 2.500 metres a principis de primavera s'ha de vigilar... jo tampoc he tingut gaires bones experiències a la glacera de l'Aneto quan una amiga va desaperèixer davant meu de cop... per sort, també ha quedat com una anècdota.
Pero bueno, lo important es anar disfrutant!Apa, a veure si tornem a fer un altre excursioneta aviat!
Salut.
Roger
Post a Comment
<< Home