Qui mana a Sant Jeroni?
Ahir dissabte vaig assistir a un cop d'estat: la Teresa em va prendre el lideratge al capdavant de l'expedició en l'ascensió al cim de Montserrat, Sant Jeroni. Vaig tenir el consol de saber que el gos encara em seguia a mi, encara que no liderés el grup.
Sigui com sigui, Sant Jeroni és un mirador excepcional: a llevant, tota la serralada pre-litoral, amb l'Obac i Sant Llorenç i, més al fons, el Montseny; al sud, Collserola i el mar; al nord, el Cadí i el Pirineu i a ponent un magnífic parc eòlic, les mines de sal de Cardona i hectàrees de terra erma i pol·lució.
L'estada al cim va ser traumàtica per a mi perquè, no només havia quedat en evidència la meva comandància en les rutes de l'Agrupació Excursionista la Bota, sinó que quatre integrants d'aquesta es van enfilar a la barana de Sant Jeroni: davant seu hi era jo, amb la càmera de fotos i cara de cagat; al darrere, el buit, centenars de metres de no res. Aquest és el resultat:
Si us hi fixeu, la Teresa té un peu a l'última barana. Es veu que volia enfilar-se a dalt de tot i agafar els pollastres que l'acompanyen per a evitar la caiguda lliure. Em vaig fer un fart de patir, tot i que deprés el magnífic esmorzar que vam fer uns metres més avall va compensar la mala estona anterior. En fi, Montserrat:
Un petit pròleg per diumenge vinent: si el temps ho permet, tocarem el mugronet del Pedraforca, aquesta vegada sí.
Sigui com sigui, Sant Jeroni és un mirador excepcional: a llevant, tota la serralada pre-litoral, amb l'Obac i Sant Llorenç i, més al fons, el Montseny; al sud, Collserola i el mar; al nord, el Cadí i el Pirineu i a ponent un magnífic parc eòlic, les mines de sal de Cardona i hectàrees de terra erma i pol·lució.
L'estada al cim va ser traumàtica per a mi perquè, no només havia quedat en evidència la meva comandància en les rutes de l'Agrupació Excursionista la Bota, sinó que quatre integrants d'aquesta es van enfilar a la barana de Sant Jeroni: davant seu hi era jo, amb la càmera de fotos i cara de cagat; al darrere, el buit, centenars de metres de no res. Aquest és el resultat:
Si us hi fixeu, la Teresa té un peu a l'última barana. Es veu que volia enfilar-se a dalt de tot i agafar els pollastres que l'acompanyen per a evitar la caiguda lliure. Em vaig fer un fart de patir, tot i que deprés el magnífic esmorzar que vam fer uns metres més avall va compensar la mala estona anterior. En fi, Montserrat:
Un petit pròleg per diumenge vinent: si el temps ho permet, tocarem el mugronet del Pedraforca, aquesta vegada sí.
posted by La Bota at 2:24 PM
3 Comments:
En absolut era la meva intenció fer trontollar el lideratge del fundador de La Bota, i des d'aquí m'excuso si vaig atemptar inconscientment contra algú amb l'sprint final... Però alhora m'agradaria reivindicar l'essència de l'EMOCIÓ com a ingredient clau per acabar d'amorosir el vi en aquestes entranyables escapadetes de l'agrupació!! ;o)
Bé, en qualsevol cas va ser un matí fantàstic, i compartir-lo amb vosaltres em va fer molta il·lusió, especialment perquè tots plegats despreníem les mateixes sensacions, i perquè vaig adonar-me de l'inesgotable potencial d'aquest somni en comú que el Josep tan bé ha presentat aquí.
Gràcies a tots pel vostre somriure sincer...i que segueixi l'aventura!
Teresa.
Senyors i senyores, com sabeu ens hem proposat ACABAR la Matagalls-Montserrat cap a finals de septembre. Un repte difícil i si m´ho permeteu necessari d'un entrenament previ un cop avaluat el nostre estat de forma. Des d'aqui llanço una proposta pel proper 20-21 de Maig:
http://www.uecgracia.org/ (cliqueu a la secció d'activitats i ho trobareu...)
57,705 Km sota la llum de la lluna i una lot...
Bassetti
M'apunto amb moltes ganes a la proposta del Bass... però sense fer sprints dels nostres!
En referència el que diu la 3a de l'emoció crec que poc a poc anirà sorgint. Passar una nit a la muntanya, pujar una tartera, cedir a les inclemències metereológiques, menjar un túper cassulà de ceitons... tot això és emocionant.
Jordi.
Post a Comment
<< Home