Hoaveuvist??

Aquesta és la història de l'aventura de la Bota per les cotes més altes que, de moment, ha assolit. Heus ací el cim, el punt culminant de la meva existència: al ventre, l'escalfor del vi; a la pell, el vent fred de la Pica d'Estats, i al meu voltant la colla d'expedicionaris que m'hi van portar.



Comencem pel començament, quan,després d'uns sotracs salvatges per una pista forestal que no m'atrevia a mirar, vam arribar al punt de partida i el Guillem i el Josep, segurament els dos expedicionaris més assadegats de vi (juntament amb n'Oriol Antolí, barretina i vi), em van inflar fins gairebé vessar. Ja era plena de sang de Crist i el camí podia començar.



Els primers minuts d'ascensió van ser una tortura pels meus companys, perquè de cop i volta allò pujava molt. Per tant, d'aquells moments no hi ha pas cap foto, perquè quan ho passes malament no tens ganes ni de foto ni d'òsties. En fi, que no hi ha imatge fins que el camí es va aplanar una miqueta.



La travessa no era pas curta: aquella primera jornada m'havien de dur fins a l'estany d'Estats, a gairebé 2.500 metres, al peu mateix de la Pica. I el caminet s'embellia però també pujava i pujava. 'Ja falta poc pel primer estany, és aquí al tombar...'. L'autor d'aquesta mentida piatosa permanent és un d'aquests dos pollastres que jeuen al pont precari. Sabeu qui?



Ells dos, la Teresa i l'Eli anaven una mica més al davant. L'Uri, l'Alba i la Marta, uns metres més enrere, lloaven l'esperit capdavanter dels altres quatre. 'Diuen que el primer estany és aquí mateix, al tombar, confiem-hi perquè deu ser veritat'. I no els van maleir ni una sola vegada. Van fer una parada en aquest primer estany, sota un sol lluent i un cel net i ven reprendre la marxa. Ja veien la Pica d'Estats, tenien els cors plens de goig.



Ja es veia la tartera que l'endemà al matí haurien d'enfilar. 'Sembla poca cosa', deien. Pobres infeliços, com si la muntanya fos de joguina... El camí entre el primer i el segon estany fou més curt. De seguida hi van ser i, allí, sota l'atenta mirada del Sotllo, la Pica i el Verdaguer van iniciar l'engrescadora tasca de parar les tres tendes. L'ombra guanyava terreny al sol, el fred s'imposava: entre tremolors i mocs congelats els set aventurers van aixecar, amb més o menys gràcia, amb més o menys fortuna, les tendes del camp base: el Guillem la va plantar amb una rapidesa sorprenent, a la Teresa i al Josep els va quedar més malament que mai i a l'Alba i l'Uri... hi van deixar les motxilles perquè van considerar que no era apta perquè hi habitessin persones.



Per tant, es van repartir en dues tendes: en la primera hi dormirien el Guillem, l'Eli, la Teresa i el Josep; a l'altra, la Marta l'Uri i l'Alba. Abans de fer nones, ja que no feia fred, van anar a sopar al damunt d'una roca, sota el perfil imponent de la Pica i la llum de milers d'estels. Si fins aquell moment, el meu ventre romania força ple, des d'aleshores em vaig anar buidant a una velocitat sorprenent: tots em tocaven el cul perquè el vi rajés amb alegria fins a les seves goles. Vaig ajudar a fer passat la set i el fred a tots ells, però li vaig fer un favor especial a un d'ells: un troglodita postmodern, engalanat amb un anorac d'esquiar, un buf, unes malles, uns mitjonets i unes xancles de dit de color taronja havia d'empassar-se una pizza tarradellas crua. Doncs bé, el vi el va ajudar. I va arribar l'hora de dormir.

A la tenda de quatre, amanida pels pets criminals de l'Uri, il•luminada per una bombeta vermella d'aquelles de clubs de cites on les dones fumen i et parlen de tu, hi van dormir, amb més o menys comoditat, la Teresa, el Josep, el Guillem i l'Eli. Aquests dos, sense cap roc a sota; els altres dos, amb els rocs de mitja tartera als ronyons. Aquells dos que m'expliquin a mi, la Bota, per què si tenien fred no es van fer els arrumacus que s'havien de fer. I, a l'altra tenda, que algú m'expliqui com pot ser que l'Alba sobrevisqués a la nit, tenint en compte que la cobrien una dotzena de capes de roba. Quin vent que feia...

I després d'una nit de repòs, tots ells es van llevar d'un bot dels sacs de dormir i amb la ferma convicció que assolirien el cim de Catalunya van iniciar l'ascensió.



La tartera era força més gran que no semblava des de baix, quan molts dels aventurers la van menystenir. A mesura que pujaven sentien els cops del vent, que va arribar a la màxima intensitat al coll del Sotllo. Des d'allí podien enfilar la cresta que els havia de dur al Verdaguer i a la Pica. Però, caram, quin vent fotia! Res, res, anem a fer la volta per l'altre cantó, que serà més segur, van dir, la majoria. I heus-los ací, amb l'esguard clavat a l'objectiu.



Fins que van assolir el cim de la Pica i, després, el del Verdaguer...



El descens fou pausat. Van parar per beure de mi, per descansar, menjar, fer caca i buscar ves a saber què entre les pedres (pregunteu-li al de la barretina...)



Durant els descens de la tartera es va començar a gestar el mal dels peus de l’Eli. Però això vindrà més endavant. Ja que feia un solet fantàstic i l’aigua dels estanys era cristal•lina, hi vam dinar a la vora. El poc vi que quedava al meu ventre ja era calent, però l’aigua de l’estany era gelada. Hi havia qui s’atrevia a endiosar-s’hi fins al coll….



I qui en tenia prou amb una esquitxada...



La resta del descens fou llarg, molt llarg, perquè les ungles del peu de l’Eli van dir prou a aquelles xiruques massa justes. El dolor que havia de suportar era inhumà i només hi havia una solució.



Era l’atracció dels excursionistes que passaven per allà, però era l’única manera d’arribar a bon port. Una d’aquelles excursionistes es va compadir de l’Eli i li va deixar unes xancles una mica més dignes amb què poder finalitzar la travessa. Tota una odissea: la llegenda del glamour muntanyenc es continua forjant: un descens de Pedraforca sense sola i un descens de la Pica en xancles...

Apunts

La Bota vol fer un parell d’apunts a aquesta crònica. D’entrada, vol demanar disculpes pel retard en la publicació d’aquest text: a la tornada de les vacances es va sumar una acumulació de feina extraordinària. La pressió a què ha estat sotmesa per part d’una de les expedicionàries l’obliga a penjar una última foto que vol que serveixi de disculpa i d’homenatge a la paciència:



I posats a homenatjar, vull recordar l’home barretina noruec. I ho vull fer amb un document impagable, el millor testimoni de si mateix que ha deixat en terres catalanes, un punt i final ideal a dos dies d’agost inoblidables: