La pell i la roca (o com vèncer el Peguera)

A 2.983 metres, els ulls veuen moltes coses, perquè l'horitzó és ampli. Vam portar la bota fins a aquesta cota. És el cim del Peguera. Ja veieu que és ben estret, perquè amb prou feines si hi cabíem tots sis. He estat més amunt físicament unes quantes vegades, les puc comptar amb els dits d'una mà, però penso que després de l'Aneto és la vegada que més m'ha emocionat culminar un cim. Perquè tenia un deute pendent... i l'he saldat. És com fer l'amor a la muntanya que fa mig any ens va escopir de la seva espatlla. Per arribar als 2.983 metres, per poder tancar els punys al damunt d'aquesta roca, vam haver de suar moltíssim, vam haver de tremolar, dubtar, creure que era possible i treballar en equip per arribar-hi. Tot va començar el dissabte 9 de setembre, quan vam iniciar una aproximació llarguíssima des d'Espot fins al refugi Josep Maria Blanc. Quan gairebé hi érem ens va sorprendre la pluja, que va fer poca cosa més que refrescar-nos. Fins que vam arribar al refugi. I ja es veia el Peguera:



El refugi és preciós, i l'enclavament encara més. Necessitàvem roba neta, aigua, menjar i repòs. I els vam tenir. La nit queia, però la llum es resistia a fugir i encara tenia forces per arrencar el rostre a les muntanyes, els arbres i els núvols i projectar-lo a l'aigua de l'estany Tort.



Va arribar el matí del 10 de setembre. Vam agafar el mínim imprescindible per a iniciar l'ascensió, que havia de ser de dues hores i mitja ben bones. Abans, però, ens vam fotre un bon esmorzar. Enumeraré el que vaig veure que es va jalar el Xavi en poca estona: cereals amb mel, torradetes amb mermelada (ben bé tres), madalenes, galetes, suc de taronja, cafè amb llet... El tiu deuria pensar que, si ens perdíem per la muntanya, ja hauria menjat per tot el dia. En fi, ben esmorzats vam sortir fora. El dia era esplèndid, i vam començar a pujar...



Ens acostàvem al Peguera, entre blocs de pedra i estanys. La lluna encara era al cel i el nostre objectiu era pròxim.



Ja érem molt amunt, per damunt dels 2.800 metres i el tram final del Peguera, era just davant nostre. Necessitàvem un un glop de benzina per afrontar el repte:



La muntanya presentava la seva millor arma: una xemeneia de roca per la qual ens havíem d'enfilar per assolir la cresta final que ens havia de conduir al cim: el Peguera ens oferia la millor arma que tenia: una ferida oberta pel temps i l'erosió al bell mig del seu front. Ens havíem d'endinsar a la cicatriu, i resseguir-la cap amunt, agafant-nos amb totes les nostres forces a la roca nua. La roca i la pell, el Peguera i jo, la muntanya i els meus amics, la Teresa i l'horitzó, la por i el cel blau, el segles estampats en cada un dels centímetres de muntanya que aconseguíem pujar.



La verticalitat. Des d'un bon començament, en l'inici de la grimpada, el Xavi va tenir un col·lapse causat per la verticalitat: els músculs no responien amb fluïdesa a les ordres del cervell, que, atabalat, pensava en la immensitat del buit i no pas en l'infinit del cel. Tots vam treballar perquè tothom pogués superar cada obstacle que se'ns posava davant.



Fins que després de superar una roca enorme vam veure l'altra vessant de la muntanya. I la cresta prèvia al cim.



Havíem assolit el cim. Havíem vençut el desafiament de la muntanya. Si la llibertat existeix, jo era lliure. I Aigüestortes i l'Estany de Sant Maurici als nostres peus:



El descens fou per un altre lloc, menys perillós, però que també tenia trams que tenien pebrots (feu zoom als jetus):



Després d'uns tobogans de pedra una mica complicats, el coll de Monestero va acollir-nos per reposar. La Teresa i el Roger van pujar fins al Monestero, mentre els altres quatre soldats, ferits, ja sigui a l'ànima o als peus, van tornar cap al refugi.



Els herois mereixen recompenses generoses. Els d'aquesta història la van trobar a l'aigua de l'estany Negre.





Mai no oblidaré aquell paradís emmirallat en l'aigua de l'estany, la primera llum del matí i la boirina encara adormida a les valls, l'enorme cicatriu del Peguera i les dotze mans que la van superar, les abraçades dels companys, els llavis de la Teresa a dalt d'aquells 2.983 metres i la fredor intensa de l'aigua de l'estany en cada centímetre de la meva pell. Fa mig any vaig dir que quan la muntanya et venç, t'hi has d'agenollar. Quan ets tu qui la venç, l'has d'estimar.