Tots per un, i un per tots
El dissabte 4 de novembre del 2006 les prediccions indicaven que faria molt de fred i que el dia estaria tapat. Abans de saber-ho, la idea era pujar el Pedraforca pel coll del Verdet, un itinerari que tan sols dos expedicionaris havien vençut, feia uns anys. És la via de pujada a la mítica muntanya més bella, estètica i delicada en cas de mal temps. Per tant, els anus se'ns van estrènyer i vaig cercar ràpidament una alternativa: la travessa de la serra d'Ensija, assolint la Creu de Ferro i la Gallina Pelada. I vam emprendre rumb a Saldes. En arribar-hi, esmorzar espectacular sota la mirada atenta del Pedraforca, altiu en un cel blau i enlluernat per un sol espectacular. O sigui, que vam canviar de plans i vam començar a enfilar el camí del Verdet:
I sí que fotia fred: tant, que l'aigua de l'aspersor de la gespa de davant del refugi Lluís Estasen estava gelada. Però vam pujar pel camí que voreja l'enorme i vertical paret nord. És una via freda i humida, gebrada. El fred el vencíem perquè la cosa pujava de mala manera fins al coll del Verdet. Un cop allà la boira es va menjar el Pedraforca i els arguments per pujar-lo per allà. Vam descansar, allà, acompanyats del fred, el vi ranci i les vistes espectaculars que hi havia... Li vam oferir un trago a un paio que hi havia per allà i ens va animar a pujar per la cresta malgrat la boira. I així ho vam fer. Uns més endavant...
I uns altres a la rereguarda...
La resta de la ruta va ser un festival de iuius, perquè, collons, si et descuides no et troben. I precisament per allà dalt de la cresta hi havia una dona que tenia por de descuidar-se, se li va ocórrer de preguntar-me si la cosa es complicaria i, sense saber-ho, la vaig enganyar: li vaig dir que tota l'estona era igual de complicat, i resulta que tot seguit hi havia un pas d'un metre d'amplada i la mort a banda i banda. Però vaja, es podia fer bé, era divertit i la boira feia que semblés un passeig pels confins de la terra:
Vam assolir el cim sense massa problema. Una mica d'oju aquí, oju allà i apa. I després a baixar fins a l'enforcadura i a iniciar la cursa salvatge, l'estampida berguedana que significa abandonar-se als braços de la gravetat per baixar la tartera del Pedraforca.
Ni la boira, ni el fred ni res ens van vèncer aquell dia. Una altra fita assolida. Després de la dutxa de pedres i pols de la tartera, tots per un i un per tots:
I després, arròs de muntanya, seitons, vinet i les galtes enceses.
I sí que fotia fred: tant, que l'aigua de l'aspersor de la gespa de davant del refugi Lluís Estasen estava gelada. Però vam pujar pel camí que voreja l'enorme i vertical paret nord. És una via freda i humida, gebrada. El fred el vencíem perquè la cosa pujava de mala manera fins al coll del Verdet. Un cop allà la boira es va menjar el Pedraforca i els arguments per pujar-lo per allà. Vam descansar, allà, acompanyats del fred, el vi ranci i les vistes espectaculars que hi havia... Li vam oferir un trago a un paio que hi havia per allà i ens va animar a pujar per la cresta malgrat la boira. I així ho vam fer. Uns més endavant...
I uns altres a la rereguarda...
La resta de la ruta va ser un festival de iuius, perquè, collons, si et descuides no et troben. I precisament per allà dalt de la cresta hi havia una dona que tenia por de descuidar-se, se li va ocórrer de preguntar-me si la cosa es complicaria i, sense saber-ho, la vaig enganyar: li vaig dir que tota l'estona era igual de complicat, i resulta que tot seguit hi havia un pas d'un metre d'amplada i la mort a banda i banda. Però vaja, es podia fer bé, era divertit i la boira feia que semblés un passeig pels confins de la terra:
Vam assolir el cim sense massa problema. Una mica d'oju aquí, oju allà i apa. I després a baixar fins a l'enforcadura i a iniciar la cursa salvatge, l'estampida berguedana que significa abandonar-se als braços de la gravetat per baixar la tartera del Pedraforca.
Ni la boira, ni el fred ni res ens van vèncer aquell dia. Una altra fita assolida. Després de la dutxa de pedres i pols de la tartera, tots per un i un per tots:
I després, arròs de muntanya, seitons, vinet i les galtes enceses.
posted by La Bota at 8:25 PM
2 Comments:
Renoi, quants records aquesta grimpada!! Malgrat no superar la del Peguera, és realment divertida, oi?
Quina enveja que em feu...A veure si ben aviat m'acabo de recuperar del turmell i puc escapar-me de la realitat mèdica una estoneta per compartir amb vosaltres alguna d'aquestes dosis de vida amb gust de muntanya!
Una abraçada a tots i fins ben aviat!! ;p
Teresa.
Ubs, no sé què he fet exactament però sóc la Teresa, eh?
Apali!
Post a Comment
<< Home