Coooc, coc, coc, coc, coc

Vuit graus sota zero i sense calefacció al cotxe del Roger Cassany; al de l'altre Roger la calefacció els escalfava els picarols mentre veien per la finestreta el gebre tallant de la matinada, el mateix que mica en mica entrava dins del jeep wrangler. N'hi va haver tres que van començar l'èpica unes hores abans. El patiment es va acabar quan va aparèixer una llum divina: era el sol, que emergia en un cel elèctric, d'una visibilitat fabulosa. Saldes, esmorzar, carretera nevada... tant que vam aparcar els cotxes i ens vam fer la foto de sortida.



De seguida ens vam mig perdre. Fins que vam agafar un caminet que ens endinsava a les entranyes de la serra d'Ensija.



Ben endins...



La neu era polsegosa i abundant; ens vam fer un bon tip d'empassar-nos-en. Ara un obria traça, ara l'altre, coberts de mantell blanc fins al genoll i fins i tot més amunt. La canal per on pujàvem era llarga, o se'ns feia llarga. I això que havíem renunciat a la Creu de Ferro. El refugi d'Ensija no apareixia, però de sobte ho va fer un magnífic Pedraforca,



que contemplàvem des d'un balcó immens fet de dunes blanques, sota la mirada d'una gallina de cap pelat, que ja es veia a l'horitzó.



I vam veure el refugi i hi vam entrar. Sorprenentment ens va rebre una bellesa nòrdica que parlava una barreja de castellà de Cornellà i de català de Gósol i que ens prometia botifarres i plats de mongetes. Però abans, malgrat el cansament i la monotonia de les dunes de neu, havíem d'enfilar-nos al capdamunt de la gallina. Era un premi massa temptador per renunciar-hi. I vam continuar pujant.



Ja ets meva, gallineta:



I avall, cap al refugi, on ens espera botifarra i vi, fred i calor...



Oi, Artur?