Venim del Moixeró, anem al Cadí

És la portada del disc '10 hours cross the fields', del grup The Climbers. Una serp llarguíssima, unes penyes molt altes, unes cames castigades, una gola seca, tres hores i mitja de pujada sense parar... i aquesta visió:



Amb la Tosa a l'horitzó, encara massa llunyà. Tota la carena per endavant. O sigui que faig una el·lipsi de tres o quatre hores (obviant les capbussades a la neu, la set, el sandvitx de pernil i formatge que em va fer el Roger i les ratxes inacabables de pets del xawarma del dia anterior), i ens situem pràcticament a l'altre extrem de la carena:



Aquàrius, aigua, la boira que puja, el sol que declina...



I la nit, cau, i el camí es perd, i la carretera és llarga. Però arribem a temps al refugi, a temps pels macarrons, la buti i l'amanida. I les dents netes i les ungles retallades.



Tot plegat, abans d'assistir a la claror de la nit



I a la seva foscor més absoluta:



Podeu trobar més fotografies al photoblog de l'Enric Borràs fill.

I la ruta que vam fer és aquesta:



O sigui, una mariconada. Per tant, passat setmana sant hi ha qui ha plantejat el repte de fer la part que queda per completar la ruta dels Cavalls del Vent; la que correspon sobretot al Cadí. S'haurà fos la neu?