Diari de la Bota

I vam fer la travessa

Un infinit al pit

Quan persegueixes un objectiu, i no et rendeixes i no defalleixes i confies en les teves possibilitats, difícilment se t'escaparà. Aquesta és la lliçó que he extret d'aquest cap de setmana, en què una autèntica heroïna ha acabat la MIRató més llarga, les més dura, però la més gratificant de superar.

I aquells tres bojos, que la gent ha pogut veure corrent per Terrassa i pels camins de Sant Llorenç i de l'Obac durant els últims mesos han fet la seva Mitja Marató: 21 quilòmetres i 97 metres per tota la ciutat que ens ha vist néixer i créixer. El temps final ha estat de poc menys de 1 hora i 50 minuts. Fins aleshores, he hagut de lluitar contra un esquinç al turmell que des de dimecres passat m'ha turmentat psicològicament, perquè m'havia fet qüestionar la possibilitat d'acabar (o fins i tot de començar) la cursa per la qual havia entrenat a consciència i amb il·lusió durant les últimes setmanes.

Amb foc al turmell i una agulla clavada al genoll he començat dubitatiu, vacil·lant, poc convençut. La marea humana del començament es dissolia i la duresa de la prova anava posant cadascú al seu lloc i al ritme pertinent. A mesura que avançàvem quilòmetres, les lesions es fonien, es perdien en la memòria, perquè jo esdevenia asfalt, m'hi connectava muscularment, i tenia la sensació que córrer era l'única cosa que havia fet a la vida: la ment era un reducte, que només analitzava els batecs del cor, la respiració, la tensió als quàdriceps, als bessons... I al voltant nostre, matrimonis aplaudint; un avi amb el gos animant a crits, esverat i una mica fora de si; nens oferint la mà; clàxons al límit; el sol a la cara; Montserrat engolida per la boira a l'horitzó... I ja portàvem 16 quilòmetres, i 17, i em faltava aigua, però un cop n'havia begut i havia pogut refrescar la cara, la pujada de la Rambla i del Passeig 22 de Juliol va ser apoteòsica, a un ritme superior al de tota la resta de la cursa. I ja es veia el verd de Vallparadís, i ni recordava el foc del turmell ni les agulles al genoll. Només pensava que ho aconseguia, que l'esforç de les últimes setmanes i la fe cega en mi mateix dels últims dies per superar les lesions havien servit per alguna cosa. Ho havia aconseguit: 21 quilòmetres i 97 metres a les cames; un infinit incontrolable al pit.

Fins la pròxima.

Any nou, reptes nous

Comencem el 2008 amb un horitzó de reptes per assolir apassionants. El més immediat és la Mitja Marató de Terrassa: 21,1 quilòmetres.

I la pretenen acabar aquests tres bojos:

Ja fa dies que corren pels carrers de Terrassa i els camins de Sant Llorenç del Munt i de l'Obac perquè la Mitja no sigui un infern. Per a qui li pugui interessar, vegeu el mapa del recorregut i l'explicació del recorregut (pdf).

Però hi ha més reptes a l'agenda. A final del mes de març, quan arribi la primavera, marxarem a l'Atlas, al Marroc, passant per Marraqueix. Allà, a un dels sitemes muntanyosos de l'Àfrica, pujarem al cim del Jebel Toubkal (4.167 m.):

Una tardor passejant pel Pre-pirineu

A les portes dels grans cims de 3.000 metres, que ens quedaven a l'horitzó més proper, físic i emocional, vam passejar per l'orografia amable i surreal d'algunes muntanyes del Pre-pirineu.

Per exemple, pel Port del Comte: el 27 d'octubre vam culminar el Padró dels Quatre Batlles:

Ara, per arribar-hi vam creuar totes les carenes possibles, sempre fora de camí, sempre camp a través...

Més tard, el cap de setmana del 3 i 4 de novembre vam decidir de fer una travessa per la zona del Cadí. Érem una bona colla i, després de passar amb el jeep del Roger a velocitat de vertigen per una pista de muntanya més pròpia del Nepal que del Berguedà, vam enfilar el camí cap al Costa Cabirolera.

Davant nostre, imponent, s'alçaven els 2.609 metres que havíem de coronar.

Havíem de pujar fins a l'espatlla del massís, per una tartera amb neu mig glaçada...

...fins al pas dels cabirols.

I, des del cim, dunes de roca als nostres peus.

I un mes més tard, el 6 de desembre, vam recórrer la carena de la serra d'Ensija, pujant-hi des de la vessant sud, més salvatge, per una tartera vertical.

Fins a la Creu de Ferro, vençuda per l'Uri:

I aquell refugi... aquesta vegada sense cap bellesa nòrdica, però amb un tiu simpàtic que ens explicava històries increïbles de la neu i de la boira.

I ara que és hivern, a casa (o al bosc, a córrer), esperant que arribi la primavera per fondre les nostres ànimes amb els Pirineus més alts i inexpugnables.