Sovint les conviccions destrossen totes les barreres. Els quatre caminadors que el dissabte 19 de maig a les 17.00 vam sortir de la plaça Rius i Taulet de Gràcia no vam dubtar ni un moment que catorze hores després seríem al monestir de Montserrat, sota l'esguard de la Moreneta.
I vam començar a enfilar els carrers de la zona alta de Barcelona, en direcció a Collserola, sota una intensa pluja que va durar pocs minuts. Érem el centre d'atracció dels indígenes d'aquella zona:
De seguida vam guanyar alçada; Barcelona era als nostres peus, en fugíem, necessitàvem una mica de verd, una mica d'arbres, una mica de fang.
Caminàvem a un ritme altíssim: algú avisava de les conseqüències d'anar cagant llets tan aviat, que eren molts quilòmetres, que ens passaren factura... Però ni cas. Vam endinsar-nos a Collserola, vam baixar cap als districtes perifèrics més conflictius de Sant Cugat: Les Planes, Valldoreix.. I ens acostàvem a velocitat de vertígen a Castellbisbal. Dos dels quatre llops caminaires que feien la travessa d'aquests boscos de la serralada litoral i de la plana vallesana tenien ferides a les potes des de feia un any, quan aquell mateix recorregut els havia vençut, quan van ser víctimes d'ells, i se les llepaven, i recordaven senyals d'un any enrere...
Ens van servir caldo calent, cafè abundant, sandvitxos de sobrassada i formatge, pomes i pastetes, aigua amb llimona, la policia catalana va aturar el trànsit per nosaltres, els polígons industrials es van buidar de gent conflictiva perquè ens respectaven, els estels van mantenir allunyada la boira i la pluja, els frontals que duiem al cap eren llampecs enmig de la nit: 6-7 quilòmetres per hora en pujada quan portàvem gairebé trenta quilòmetres a les cames, i corrent a les baixades.
Fins que hi va haver alguns símptomes de cansament: el Josepet tenia son i al Xavi li sortien llaguetes als peus:
Però res no ens aturava, sortíem de Castellbisbal, una avituallament clandestí ens oferia porrons de cava fresc i de vi, i Ullastrell era a tocar de dits. Tot anava a la perfecció, fins que van aparèixer davant nostre, justament al tram més estret i enfangat dels 58 quilòmetres, unes criatures cridaneres que escopien sons inintel·ligibles que recordaven vagament al llenguatge verbal dels humans més primitius. Caminaven lentament, com aquells éssers insegurs de la seva existència, i ens impedien d'avançar-los; ho feiem de tant en tant, zig-zaguejant, caient en el fang, però no s'acabaven mai, n'hi havia molts, gairebé tants com els granotots de la Pell Freda.
Per fi va arriba la bifurcació on els vam deixar enrere, vam saber que érem a prop dels cent millors de la marxa i vam avançar decididament cap al coll d'Olesa, justament el punt on la travessa esdevenia més salvatge.
Continuarà...
