Hoaveuvist??

Aquesta és la història de l'aventura de la Bota per les cotes més altes que, de moment, ha assolit. Heus ací el cim, el punt culminant de la meva existència: al ventre, l'escalfor del vi; a la pell, el vent fred de la Pica d'Estats, i al meu voltant la colla d'expedicionaris que m'hi van portar.



Comencem pel començament, quan,després d'uns sotracs salvatges per una pista forestal que no m'atrevia a mirar, vam arribar al punt de partida i el Guillem i el Josep, segurament els dos expedicionaris més assadegats de vi (juntament amb n'Oriol Antolí, barretina i vi), em van inflar fins gairebé vessar. Ja era plena de sang de Crist i el camí podia començar.



Els primers minuts d'ascensió van ser una tortura pels meus companys, perquè de cop i volta allò pujava molt. Per tant, d'aquells moments no hi ha pas cap foto, perquè quan ho passes malament no tens ganes ni de foto ni d'òsties. En fi, que no hi ha imatge fins que el camí es va aplanar una miqueta.



La travessa no era pas curta: aquella primera jornada m'havien de dur fins a l'estany d'Estats, a gairebé 2.500 metres, al peu mateix de la Pica. I el caminet s'embellia però també pujava i pujava. 'Ja falta poc pel primer estany, és aquí al tombar...'. L'autor d'aquesta mentida piatosa permanent és un d'aquests dos pollastres que jeuen al pont precari. Sabeu qui?



Ells dos, la Teresa i l'Eli anaven una mica més al davant. L'Uri, l'Alba i la Marta, uns metres més enrere, lloaven l'esperit capdavanter dels altres quatre. 'Diuen que el primer estany és aquí mateix, al tombar, confiem-hi perquè deu ser veritat'. I no els van maleir ni una sola vegada. Van fer una parada en aquest primer estany, sota un sol lluent i un cel net i ven reprendre la marxa. Ja veien la Pica d'Estats, tenien els cors plens de goig.



Ja es veia la tartera que l'endemà al matí haurien d'enfilar. 'Sembla poca cosa', deien. Pobres infeliços, com si la muntanya fos de joguina... El camí entre el primer i el segon estany fou més curt. De seguida hi van ser i, allí, sota l'atenta mirada del Sotllo, la Pica i el Verdaguer van iniciar l'engrescadora tasca de parar les tres tendes. L'ombra guanyava terreny al sol, el fred s'imposava: entre tremolors i mocs congelats els set aventurers van aixecar, amb més o menys gràcia, amb més o menys fortuna, les tendes del camp base: el Guillem la va plantar amb una rapidesa sorprenent, a la Teresa i al Josep els va quedar més malament que mai i a l'Alba i l'Uri... hi van deixar les motxilles perquè van considerar que no era apta perquè hi habitessin persones.



Per tant, es van repartir en dues tendes: en la primera hi dormirien el Guillem, l'Eli, la Teresa i el Josep; a l'altra, la Marta l'Uri i l'Alba. Abans de fer nones, ja que no feia fred, van anar a sopar al damunt d'una roca, sota el perfil imponent de la Pica i la llum de milers d'estels. Si fins aquell moment, el meu ventre romania força ple, des d'aleshores em vaig anar buidant a una velocitat sorprenent: tots em tocaven el cul perquè el vi rajés amb alegria fins a les seves goles. Vaig ajudar a fer passat la set i el fred a tots ells, però li vaig fer un favor especial a un d'ells: un troglodita postmodern, engalanat amb un anorac d'esquiar, un buf, unes malles, uns mitjonets i unes xancles de dit de color taronja havia d'empassar-se una pizza tarradellas crua. Doncs bé, el vi el va ajudar. I va arribar l'hora de dormir.

A la tenda de quatre, amanida pels pets criminals de l'Uri, il•luminada per una bombeta vermella d'aquelles de clubs de cites on les dones fumen i et parlen de tu, hi van dormir, amb més o menys comoditat, la Teresa, el Josep, el Guillem i l'Eli. Aquests dos, sense cap roc a sota; els altres dos, amb els rocs de mitja tartera als ronyons. Aquells dos que m'expliquin a mi, la Bota, per què si tenien fred no es van fer els arrumacus que s'havien de fer. I, a l'altra tenda, que algú m'expliqui com pot ser que l'Alba sobrevisqués a la nit, tenint en compte que la cobrien una dotzena de capes de roba. Quin vent que feia...

I després d'una nit de repòs, tots ells es van llevar d'un bot dels sacs de dormir i amb la ferma convicció que assolirien el cim de Catalunya van iniciar l'ascensió.



La tartera era força més gran que no semblava des de baix, quan molts dels aventurers la van menystenir. A mesura que pujaven sentien els cops del vent, que va arribar a la màxima intensitat al coll del Sotllo. Des d'allí podien enfilar la cresta que els havia de dur al Verdaguer i a la Pica. Però, caram, quin vent fotia! Res, res, anem a fer la volta per l'altre cantó, que serà més segur, van dir, la majoria. I heus-los ací, amb l'esguard clavat a l'objectiu.



Fins que van assolir el cim de la Pica i, després, el del Verdaguer...



El descens fou pausat. Van parar per beure de mi, per descansar, menjar, fer caca i buscar ves a saber què entre les pedres (pregunteu-li al de la barretina...)



Durant els descens de la tartera es va començar a gestar el mal dels peus de l’Eli. Però això vindrà més endavant. Ja que feia un solet fantàstic i l’aigua dels estanys era cristal•lina, hi vam dinar a la vora. El poc vi que quedava al meu ventre ja era calent, però l’aigua de l’estany era gelada. Hi havia qui s’atrevia a endiosar-s’hi fins al coll….



I qui en tenia prou amb una esquitxada...



La resta del descens fou llarg, molt llarg, perquè les ungles del peu de l’Eli van dir prou a aquelles xiruques massa justes. El dolor que havia de suportar era inhumà i només hi havia una solució.



Era l’atracció dels excursionistes que passaven per allà, però era l’única manera d’arribar a bon port. Una d’aquelles excursionistes es va compadir de l’Eli i li va deixar unes xancles una mica més dignes amb què poder finalitzar la travessa. Tota una odissea: la llegenda del glamour muntanyenc es continua forjant: un descens de Pedraforca sense sola i un descens de la Pica en xancles...

Apunts

La Bota vol fer un parell d’apunts a aquesta crònica. D’entrada, vol demanar disculpes pel retard en la publicació d’aquest text: a la tornada de les vacances es va sumar una acumulació de feina extraordinària. La pressió a què ha estat sotmesa per part d’una de les expedicionàries l’obliga a penjar una última foto que vol que serveixi de disculpa i d’homenatge a la paciència:



I posats a homenatjar, vull recordar l’home barretina noruec. I ho vull fer amb un document impagable, el millor testimoni de si mateix que ha deixat en terres catalanes, un punt i final ideal a dos dies d’agost inoblidables:

18.19 - 17.13

Escric ara que encara tinc el cos marcat pel dolor i les cames tatuades amb vuitanta-tres quilòmetres d'èpica. Sé que he viscut una jornada que no oblidaré mai i que portaré al fons de la meva ànima per sempre. Perquè mai no havia patit tant dolor físic ni mai m'hi havia acostumat tant; mai abans no havia lliurat una batalla tan intensa contra mi mateix i i mai no havia arribat a conèixer tan bé el meu cos. Van ser vint-i-dues hores i cinquanta-quatre minuts de travessa. Tot aquest temps per a recórrer vuitanta-tres quilòmetres i dos-cents seixanta-set metres: la distància que separa Collformic, al massís del Montseny, del monestir de Montserrat.



El Roger, l'Enric i jo. Des del quilòmetre quaranta-cinc vam caminar sols. Fins aleshores, havíem anat acompanyats del Jordi i del Roger F (Fabra, per a distingir-lo de l'altre Roger). Tot va començar a Collformic, cap a les dues del migdia del dissabte 16 de setembre. Vam agafar el torn per a sortir cap al nostre objectiu: la llum de la Moreneta: ens havíem d'esperar fins a les 18.19. L'espera fou llarga, eterna, perquè teníem dins del cos els nervis previs a un fet transcendental mentre del cel grisós queien guspires fredes de pluja. Recordo el tio de les patilles gruixudes esbroncar i cridar amb deliris d'alcohòlic els primers participants que sortien de Collformic i l'emoció continguda dels segons abans que el rellotge marqués la nostra hora. Ja caminàvem, no massa de pressa, a un ritme constant, perquè no volíem córrer i haver de pagar després l'esforç excessiu del començament. De seguida érem al Pla de la Calma, una meravella del nostre patrimoni natural: a l'esquena, el cim del Matagalls, a l'horitzó, llunyà, molt llunyà, els perfils de Sant Llorenç i de Montserrat, negres sobre el foc del sol ponent, matisat per una infinitat de tonalitats blavenques i grisoses de núvols de tempesta envellits que renunciaven a ploure. En aquell moment inspirava l'aire amb molta força perquè volia que tot el que abastaven els meus ulls entrés dins dels pulmons.

Després va començar el descens a Aiguafreda, estret, fosc, la nit ens queia al damunt. El bosc era ple de cuques de llum. Allí vam perdre molt temps, perquè el camí era estret, fangós i malparit. Finalment vam arribar a Aiguafreda, encara frescos, i hi vam beure aigua. De seguida vam reprendre la marxa per a pujar un dels pendents més forts de la travessa, on vam haver de suar i els pets començaven a sortir amb una impunitat d'escàndol. La ment era ben serena, intentant no pensar en la immensitat del repte; tot just era l'inici i ens quedava tota la nit per endavant. Finalment vam arribar al primer avituallament, on vam fer un repòs que, vist ara, potser fou massa llarg. Tan se val. Ens vam proveir de brou, galetes, entrepans del que fos, taronja, te... I vam reprendre la marxa.

L'inici del dolor

I aleshores vaig tenir la primera mala notícia: el taló del peu dret amb feia mal, el mal de la pujada al Peguera amb el cony de xiruques. Això em feia caminar mig coix, malament, amb el cos descompensat, de tal manera que se'm carregava el genoll bo. El dolent aguantava estoicament. La musculatura ja començava a estar carregada. I vam topar amb el mugronet, un pendent curt però molt pronunciat i estret. També se'ns hi va fer tard. Per això vam iniciar després un tram a un gran ritme, molt lleuger, ràpid, que jo seguia malgrat el dolor del taló, que començava a ser intens.

Ens acostàvem als trenta quilòmetres, feiem càlculs i veiem que arribaríem força tard a Sant Llorenç Savall, on ens havien d'esperar la Teresa, l'Alberto, el Bas, la Mariana, l'Eva i no sé qui més amb la bota de vi, la imatge de la qual m'empenyia. L'Alberto va trucar des dels Amics; quan li vaig dir que ens quedaven catorze quilòmetres fins a Sant Llorenç ja em va semblar que no vindria pas. Seria molt tard.

Vam continuar caminant, a un ritme altíssim, fins i tot per un bosc fangós que fotia una pujada forta. Segon avituallament, empanada de tonyina, truiteta... L'Enric es va dopar una mica: es va prendre una pastilleta de cafeïna i va començar a marcar un ritme frenètic a la següent pujada, que a mi se'm va fer eterna. Defallia, notava que em mancava sucre, o aigua, o les dues coses. Però la pujada continuava... Finalment vam arribar a un control, que deuria ser el tercer, i allí em vaig recuperar. Però el taló no em deixava tranquil: em deia que el torturava, me'n demanava explicacions, i jo havia de callar i continuar. Em feia mal, però era suportable. Endavant, cap a Sant Llorenç.


La foscor

La nit era implacable: al cap d’unes quantes hores només podia veure aquell arc de llum tènue que il•luminava alguns metres al meu davant i el so dels pals de caminar, tac, tac, tac, tac, i cada vegada menys paraules. Caminar i caminar, i tot sovint avançar ànimes perdudes les forces de les quals es consumien a mesura que la nit era més freda. Perquè, tot i que la nostra sang bullia, a fora feia fred. Llums tènues, baf, fang, son... i el tac, tac, tac, tac. Però ens acostàvem a Sant Llorenç. Vam sortir d’un camí que feia pujada a un replà que ens menava a un camí carener, però havíem d’elegir dreta o esquerra. Vam provar la dreta, però no hi vèiem les senyals que marcaven el bon camí. A més, els bassals no havien estat trepitjats. Per allà no havia passat ningú; ens havíem perdut. Vèiem el perfil de Sant Llorenç del Munt, però encara era lluny: ens faltava més tros que no ens pensàvem. Vam retrocedir per a recuperar el bon camí, que era un corriol que baixava fins a l’eterna pista forestal que ens havia de portar finalment a Sant Llorenç Savall. Van ser uns quilòmetres inacabables, durant els quals molta gent queia. Hi vaig veure moltes imatges de derrota: persones assegudes al marge de la pista intentant refer uns peus massa castigats, homes i dones que es trencaven a cada passa quan el camí feia baixada, caps cots, llàgrimes ...i silenci.

Nosaltres cinc també estàvem cada vegada més castigats. Així, per exemple, el Roger feia hores que resistia la inandescència d’una llaga oberta al peu; el Roger F. patia cada vegada més les embestides del mal del genoll i jo intentava obviar l’existència del taló dret. L’Enric, dopat de cafeïna, i el Jordi, que no donava senyals de problemes greus, semblaven els dos companys més frescos.

Arribada a Sant Llorenç: abandonaments

Aproximadament dotze hores després d’haver sortit de Collformic, al cap de cinquanta-cinc quilòmetres, arribàvem a Sant Llorenç Savall. Ens hi esperava la Teresa, que havia dormit tres horetes i que després havia d’anar a jugar un partit de bàsquet. La Teresa ens podia acollir a casa; era a pocs metres d’allà: un llit còmode, cafè, menjar, beguda i tota l’atenció que necessitéssim. Repòs, en definitiva. Jo vaig pensar en tot això, i en el fred que tenia en aquells moments al punt d’avituallament, en el mal que em feien els genolls, en l’encarcarament de les cames, en la tortura del taló, en la llum blava de l’horitzó que indicava que el sol no tardaria a lluir i, sobretot, en els trenta-vuit quilòmetres que encara ens quedaven fins a la meta. No podia continuar, estava destrossat. Ho havia de deixar en aquell moment. Però, d’altra banda, em semblava una estafa haver d’acabar allà. I prou. I què? Per què tant esforç, doncs? La batalla entre unes coses i unes altres dins del meu cervell era bestial. Avaluava cada pro i cada contra. I mirava els meus companys, que em parlaven, em deien que continués, que ho havia de provar. Els mirava als ulls: l’Enric mirava l’horitzó convençudíssim que allò ho acabaríem; rere les pupil•les del Roger es veia el foc que tenia als peus, però l’esguard era ferm: ell tenia molt clar que havia d’assolir aquell horitzó, fos com fos. I la Teresa m’animava, em deia que no em podia rendir en aquell moment.

Tot plegat em va commoure i em va esperonar. Continuaria, però dins meu pensava que el meu únic objectiu era arribar a Matadepera i menjar els donuts. I res més. No volia ni pensar en Montserrat. L’Enric, el Roger i jo continuàvem, però el Jordi i el Roger F. van caure als braços de l’abatiment i van abandonar. El Jordi va adduir problemes musculars i el Roger F. un mal fortíssim al genoll i una butllofa enorme al taló que, certament, semblava un ou. Coixejant, vam reprendre el camí que, des d’aleshores, seria molt més llarg i dur.



No sé per què, però després de sortir de Sant Llorenç, quan les cames es van escalfar una mica, em vaig sentir estranyament bé: vaig posar la ment en blanc, la vaig buidar del tot, i vaig aconseguir pensar només en allò que feia, en aquella informació estrictament sensorial. Actuava al mateix temps que pensava, perquè la ment s’acompassava a les cames. I no importava res, perquè no jutjava ni imaginava res. L’existència era el fluir dels sentits, el tacte dels mànecs dels pals a les mans, l’escalfor del sol a la cara, la salabror de la suor, la llum, el mal, tac, tac, tac, tac... Durant aquest temps vam veure una imatge bellíssima: la llum inclinada del sol que sortia i que s’estavellava contra les cingleres de Sant Llorenç del Munt: semblava que les roques fossin brases gegantines... la boira s’aixecava del Montcau i moria...



És la muntanya que més m’estimo i penso que la comunió que tinc amb ella em va revifar en un dels moments que més ho necessitava. Vam passar per sota la Mola i vam agafar el camí Moliner, que ens deixava ja a Matadepera, a l’inici del camí dels Monjos, que ens quedava a l’esquena; nosaltres miràvem a ponent, a Montserrat. Si a Sant Llorenç vaig patir i vaig pensar que havia d’abandonar, quan vaig arribar a Matadepera tenia claríssim que no podia continuar, que allí acabaria la meva aventura. Havia arribat al límit de les meves forces: havia caminat els últims quilòmetres sent conscient que el meu cos havia arribat al límit, defallia, tenia son... i encara faltaven vint-i-cinc quilòmetres... sis o set hores més de travessa. Vaig dir a l’Enric i al Roger que ho deixava, que no podia més; els ho vaig dir tres o quatre vegades, però la seva insistència i confiança en la victòria eren tan grans que em van fer apretar el botó que apaga la consciència. Després de menjar uns donuts i de beure cafè i suc de taronja em vaig aixecar, vaig veure que, malgrat el dolor, era capaç de continuar caminant i que si havia caminat des de Sant Llorenç Savall a Matadepera en aquelles condicions també podria fer el mateix fins a Vacarisses: fins allà només quedava un pendent important; després, tot feia una baixada aparentment suau fins a peu de Montserrat. I vaig decidir provar-ho.

Em pensava que sabia què era el dolor<

Jo era el dolor, jo era una nafra, jo era el camí. L’infern de veritat va començar a Matadepera, i va durar més d’una vintena de quilòmetres. La pujada al collet del Queixal, a l’Obac, sota un cel de color blau elèctric, amb un sol radiant, va ser llarguíssima. Fins i tot ens vam haver d’afanyar perquè uns matats com nosaltres que encara anaven per allà a aquelles hores del matí ens van dir que els controls set i vuit tancarien més d’hora del que pensàvem. Al collet ja vèiem Montserrat en el seu conjunt; teníem a prop la casa Nova de l’Obac: vam trigar una bona estona fins a arribar-hi. Quan hi vam ser, vaig cagar la nit sencera i em vaig sentir com nou; a més, la majoria del trajecte que quedava feia una baixada no massa pronunciada, excepte el tram més imminent, el que ens havia de deixar a Vacarisses. Sigui com sigui, en aquell tram va ser on em vaig sentir més optimista, en un moment oportú, penso, perquè veia que el Roger i l’Enric estaven una mica més apagats, sobretot el Roger, que el fer caca (enviar un fax, com deia ell) no li va anar massa bé. La baixada a Vacarisses va ser un malson: portàvem més de seixanta quilòmetres, teníem els genolls rebentats i ens fotien baixar tres quilòmetres per uns trams de camí més malparits que els de la baixada d’Aiguafreda. Després, fins a Vacarisses, encara teníem un tram de pujada per un camí molt fet malbé en què havíem de sortejar arbres caiguts per dalt i per baix.

I, finalment, Vacarisses: quedaven onze quilòmetres i mig. Vaig pensar que era massa, sobretot perquè el sol ens queia a sobre amb més força que mai: eren quarts de tres de la tarda. En unes tres hores ja havíem de ser al monestir. L’avituallament em va recuperar una mica, sobretot pel que fa al líquid que havia perdut. I vam continuar. El pròxim objectiu era Monistrol, fins on el camí era asfalt. I el sol queia.

‘Companys, pot ser que en qualsevol moment caigui a terra fulminat’. Era l’avís del Roger en sortir de l’avituallament de Vacarisses. Caminàvem sobre l’asfalt, tac, tac, tac, tac, i ell quedava enrere; se’l veia de lluny, amb el cap embolicat amb el buf i el cos encomanant-se als pals per no caure, però encara caminava. L’Enric i jo també. Avançàvem, mica en mica, passos petits, però constants, perquè era l’única manera que tenia de continuar: tenia foc als peus i agulles clavades als genolls i als turmells, tenia set, apretava les dents per aguantar el mal que em feien les cames i pensava que el dolor era plaent, m’ho volia creure i era cert, perquè el dolor i jo érem una mateixa cosa. Em vaig acostumar al mal i vaig avançar, tots tres ho vam fer: Montserrat era cada vegada més gran, més immens, però no l’acabàvem de tenir mai just al davant, sempre era massa lluny. Fins que vam arribar al penúltim control, dalt d’un turonet, i vam veure Monistrol a baix, a un quilòmetre i nou-cents metres. En poc més de dues hores arribaríem al monestir. No m’ho podia creure.

L'últim esforç

En aquell moment ja no pensava si podria o no podria, si em feia mal això o allò, si resistiria. Tenia clar que ho aconseguiria, havia d’avançar una mica més. Només em preocupava hidratar-me bé i evitar tenir una baixada de sucre en l’última i infernal pujada, de sis-cents metres de desnivell, des de Monistrol fins al monestir. Aviat vam ser a Monistrol: vam creuar el poble i vam començar a pujar, tenia ganes de plorar, moltes, perquè ho veia a l’abast, sabia que ja ho teníem, però havia de pujar l’últim tram. I vam pujar-lo; al començament, vam seguir un ritme brutal que va marcar el Roger i que ens va deixar exhaustos quan encara mancava un bon tros fins al final. En aquell moment l’Enric va estar a punt de pillar un xungu precisament perquè va tenir una baixada de sucre. Li vaig donar una mica de glucosa amb gust fastigós que vaig comprar el Decathlon. Estàvem destrossats, però faltava poquíssim. I vam afluixar el ritme per a poder arribar a dalt; pas a pas, tac, tac, tac, tac. L’Enric pensava que es desmaiaria i que cauria muntanya avall des del camí de tres quarts, que ens va oferir els seu graons infernals i infinits, que vam pujar un a un, a poc a poc. Al cap de poca estona ja vam veure la zona del monestir, ja hi érem, però quedaven encara uns graons, els últims, l’últim esforç, els últims graons... i la plaça i el punt d’avituallament final. Ho havíem aconseguit. Havíem arribat. A les 17.13. Vint-i-dues hores i cinquanta-quatre minuts després de sortir de Collformic.

Gràcies

No oblidaré mai aquell dia que vam passar, gairebé sencer, caminant, avançant per arribar on ens havíem proposat. Una de les conclusions que en trec és que hauria estat incapaç de fer-ho sol; vull dir que ha estat gràcies a molta gent que ho he pogut fer. Gràcies als meus quatre companys de travessa, a tots ells, perquè des de setmanes abans de començar em van donar una dosi d’il•lusió que em va durar fins a l’última passa i l’última gota de suor en arribar al monestir; perquè van fer que totes aquelles hores, aquella llarga nit i aquells moments difícils fossin plaents; gràcies al Roger, per haver-me mostrat un esperit de superació personal i de convicció en la lluita impressionants: ‘tu no em coneixes’, em deies, per a convènce’m que per molt destrossat que estigués, podia fer vint-i-cinc quilòmetres més caminant. Gràcies a l’optimisme impertorbable de l’Enric, als seus pantalons de pana i a les seves bromes en els moments més impensables; gràcies a l’altre Roger, pels seus consells i per haver-me fet costat en els moments més complicats de la nit; gràcies al senglar que el Jordi té dins, a la seva pinta de pioner de l’excursionisme català i la goma de pollastre de la xiruca. I gràcies a la Teresa, a qui vaig tenir permanentment al cor i a la ment mentre avançava en els trams més durs, per haver-nos fet costat, per haver vingut a Sant Llorenç i al monestir, per les cervesetes fresquetes i pel somriure. I gràcies a l’Alberto i a la Marta, per haver vingut a recollir les meves despulles al final de la travessa i perquè es notés en les seves mirades que estaven orgullosos de mi, de nosaltres.



Del foc d’aquelles hores sempre en quedaran les brases.

La pell i la roca (o com vèncer el Peguera)

A 2.983 metres, els ulls veuen moltes coses, perquè l'horitzó és ampli. Vam portar la bota fins a aquesta cota. És el cim del Peguera. Ja veieu que és ben estret, perquè amb prou feines si hi cabíem tots sis. He estat més amunt físicament unes quantes vegades, les puc comptar amb els dits d'una mà, però penso que després de l'Aneto és la vegada que més m'ha emocionat culminar un cim. Perquè tenia un deute pendent... i l'he saldat. És com fer l'amor a la muntanya que fa mig any ens va escopir de la seva espatlla. Per arribar als 2.983 metres, per poder tancar els punys al damunt d'aquesta roca, vam haver de suar moltíssim, vam haver de tremolar, dubtar, creure que era possible i treballar en equip per arribar-hi. Tot va començar el dissabte 9 de setembre, quan vam iniciar una aproximació llarguíssima des d'Espot fins al refugi Josep Maria Blanc. Quan gairebé hi érem ens va sorprendre la pluja, que va fer poca cosa més que refrescar-nos. Fins que vam arribar al refugi. I ja es veia el Peguera:



El refugi és preciós, i l'enclavament encara més. Necessitàvem roba neta, aigua, menjar i repòs. I els vam tenir. La nit queia, però la llum es resistia a fugir i encara tenia forces per arrencar el rostre a les muntanyes, els arbres i els núvols i projectar-lo a l'aigua de l'estany Tort.



Va arribar el matí del 10 de setembre. Vam agafar el mínim imprescindible per a iniciar l'ascensió, que havia de ser de dues hores i mitja ben bones. Abans, però, ens vam fotre un bon esmorzar. Enumeraré el que vaig veure que es va jalar el Xavi en poca estona: cereals amb mel, torradetes amb mermelada (ben bé tres), madalenes, galetes, suc de taronja, cafè amb llet... El tiu deuria pensar que, si ens perdíem per la muntanya, ja hauria menjat per tot el dia. En fi, ben esmorzats vam sortir fora. El dia era esplèndid, i vam començar a pujar...



Ens acostàvem al Peguera, entre blocs de pedra i estanys. La lluna encara era al cel i el nostre objectiu era pròxim.



Ja érem molt amunt, per damunt dels 2.800 metres i el tram final del Peguera, era just davant nostre. Necessitàvem un un glop de benzina per afrontar el repte:



La muntanya presentava la seva millor arma: una xemeneia de roca per la qual ens havíem d'enfilar per assolir la cresta final que ens havia de conduir al cim: el Peguera ens oferia la millor arma que tenia: una ferida oberta pel temps i l'erosió al bell mig del seu front. Ens havíem d'endinsar a la cicatriu, i resseguir-la cap amunt, agafant-nos amb totes les nostres forces a la roca nua. La roca i la pell, el Peguera i jo, la muntanya i els meus amics, la Teresa i l'horitzó, la por i el cel blau, el segles estampats en cada un dels centímetres de muntanya que aconseguíem pujar.



La verticalitat. Des d'un bon començament, en l'inici de la grimpada, el Xavi va tenir un col·lapse causat per la verticalitat: els músculs no responien amb fluïdesa a les ordres del cervell, que, atabalat, pensava en la immensitat del buit i no pas en l'infinit del cel. Tots vam treballar perquè tothom pogués superar cada obstacle que se'ns posava davant.



Fins que després de superar una roca enorme vam veure l'altra vessant de la muntanya. I la cresta prèvia al cim.



Havíem assolit el cim. Havíem vençut el desafiament de la muntanya. Si la llibertat existeix, jo era lliure. I Aigüestortes i l'Estany de Sant Maurici als nostres peus:



El descens fou per un altre lloc, menys perillós, però que també tenia trams que tenien pebrots (feu zoom als jetus):



Després d'uns tobogans de pedra una mica complicats, el coll de Monestero va acollir-nos per reposar. La Teresa i el Roger van pujar fins al Monestero, mentre els altres quatre soldats, ferits, ja sigui a l'ànima o als peus, van tornar cap al refugi.



Els herois mereixen recompenses generoses. Els d'aquesta història la van trobar a l'aigua de l'estany Negre.





Mai no oblidaré aquell paradís emmirallat en l'aigua de l'estany, la primera llum del matí i la boirina encara adormida a les valls, l'enorme cicatriu del Peguera i les dotze mans que la van superar, les abraçades dels companys, els llavis de la Teresa a dalt d'aquells 2.983 metres i la fredor intensa de l'aigua de l'estany en cada centímetre de la meva pell. Fa mig any vaig dir que quan la muntanya et venç, t'hi has d'agenollar. Quan ets tu qui la venç, l'has d'estimar.

Matarem el gall!

Atenció companys i companyes. Per a certificar el nostre massoquisme, alguns de nosaltres hem fet la bogeria d'apuntar-nos a la travessa Matagalls-Montserrat d'enguany, que es farà els dies 16 i 17 de setembre. De moment he convençut el Jordi Santos, el Xavi Massanés i dos companys de VilaWeb que tenen poc apreci per la seva vida. Si hi ha algú que es vegi amb cor de fer-ho, tan sols ens ho ha de dir i sumar-se a l'expedició. Ja us dic ara que ens ho pendrem amb molta calma, perquè la cosa és heavy: 83 quilòmetres de recorregut i gairebé 6.000 metres de desnivell acumulat. Vegeu el perfil del recorregut.

Tant per a qui s'animi com per als que ja s'han animat recordo, MOLT IMPORTANT, que per a fer la inscripció hi ha temps fins al 12 de setembre. En aquesta pàgina hi ha tots els detalls per a la inscripció. El tema val 23 euros.

He parlat amb gent que ha fet la travessa o que l'ha provat i m'han dit que és un 40% físic i un 60% psicològic. Que tothom o tingui ben present. En fi, teniu aquest bloc per a expressar qualsevol dubte o opinió sobre aquesta qüestió.

L'assalt al Peguera

Aquest és el refugi Josep Maria Blanc, on passarem la nit del 9 al 10 de setembre, just abans de provar de vèncer els desnivells, colls i crestes que ens han de portar fins al cim del Peguera (2.983 metres). És un dels cims més alts del Parc d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. És la muntanya que l'abril passat, armada amb una espessa i inestable capa de neu ens va vèncer a mi i a la Teresa (vegeu-ne aquí la crònica). Ara el Peguera no disposa d'aquesta arma, i ho hem d'aprofitar. A continuació us mostro el mapa de la ruta:



Podeu veure que sortirem des d'Espot, al Pallars Sobirà, i pujarem durant tres hores i gairebé mil metres de desnivell fins al refugi, situat a 2.350 metres. Des del poble, a l'estiu, hi ha uns jeeps que et porten gairebé fins al refugi, però nosaltres som tan valents que pujarem a peu, oi?

L'endemà, sortirem del refugi cap al Peguera: també passarem entre estanys magnífics durant dos hores i mitja o tres fins al cim. L'últim tram és una cresta salvatge, però curta, que ens portarà fins al cim, que és tan petit que tan sols hi caben una o dues persones.

El dilluns, 4 de setembre, faré la paga i senyal que em demanen per a la reserva, que és de vuit euros per barba. Ja m'ho donareu. Ara per ara, les persones que m'han confirmat la seva assistència són l'Alberto, el Bas, l'Eva, el Roger, el Xavi, la Teresa i jo. Amb dos cotxes anirem bé, però els detalls de la sortida i el material que hauríem de portar queden per a un altre dia d'aquesta setmana. Salut a tothom!