L'Home i les Agudes

Sí, amb retard, però per fi explico les quatre coses fonamentals de l'ascensió al Turó de l'Home i les Agudes que vam protagonitzar el Jordi Santos, el Bas i un servidor. Ah, i el gos de la Cris, que va exhibir la seva capacitat per fotre's a la boca pedres que pesen més que ell i pals que són el doble de llargs que el seu cos. Bé, tot va començar per paratges d'aquesta bellesa...



El sol s'esforçava en va per trencar les teranyines espesses dels núvols. O sigui que la intensitat de la llum era suau, no feia calor, la pujada al Turó de l'Home era lleu... fins que el Bas va dir 'oi que ja gairebé som al cim...?' Immediatament vam arrencar a córrer fins als 1.706 metres com bojos, en esprint. El Bas ho va fer fins als 1.680, el Jordi fins els 1.690 i jo fins els 1.700. Un fracàs, vaja. Però després d'escopir el fetge i un tros d'ànima vam arribar al cim tot caminant:



De l'esprint fallit al cim del Turó de l'Home n'he heretat un mal al genoll més intens que encara ara em dóna pel sac. Ara, el vi, amb les Agudes de testimoni, tot ho cura:



I del Turó de l'Home a les Agudes a través d'una carena bellíssima que ens deixava una vista magnífica del Matagalls (aquell que vam trepitjar però que no vam veure el dia que nevava gel del cel de plom del Montseny). El Matagalls, Déu i l'orina:



Cal dir que mentre el Bas pixava els helicòpters d'Emergències de la Generalitat sobrevolaven la zona perquè un Home havia perdut la vida mentre intentava fer seves les Agudes. En aquell moment, nosaltres no ho sabíem, però gairebé es podia intuir perquè el cel era més negre i l'horitzó deixava anar cortines d'aigua que a nosaltres ens semblaven cabells llargs i de color de cendra. L'últim pensament d'aquell Home va quedar clavat en la roca de les Agudes i la seva sang va regar boscos com aquest:



Després de fotre'ns uns pepinillus a la salut de tothom a dalt de les Agudes (1.704) vam baixar, però una mica més i m'hi deixo el genoll. Finalment, vam arribar al punt de partida on teníem el cotxe. Algú es preguntarà com va acabar la cosa. Bé, la resposta és senzilla:

Próxima activitat

Per a tots el pollastres que vulguin apuntar-se a la "passejadeta" del 20 de Maig, us informo que s'ha de fer un ingrés de 20 € abans d'aquest divendres, sinó és més car...

Account number: 2013 0439 98 0200081858

A més s'ha d'omplir un formulari d'inscripció via web (millor) o el mateix dia de la sortida.

Un cop hagiu pagat, heu de portar el comprovant de l'ingrés el dia de la marxa.

Si no us ha quedat clar, ho llegiu a la font original

Salut!!

Bassetti

Què, fa mal, el Puigmal?

El cim del Puigmal (2.9013 m.). Per a la majoria dels presents, la cota més alta que han assolit mai. L'ascensió, no obstant, és assequible, perquè no supera en duresa (i molt menys en tècnica) el mític assoliment del cim del Pedraforca amb neu i boira. Per cert que vam poder veure la vessant de llevant de la muntanya dels pits perquè feia un dia fantàstic (a veure si la trobeu; la pista és que a la foto és a prop del nuvolet):



El cim va ser la culminació, però abans vam haver de pujar de Queralbs a Fontalba per una pista forestal bastant feta caldu de gairebé 12 quilòmetres de llarg. Els pollastres que viatjàvem (Lozano, Roger, Juanito, Xavi, Alberto i Josep)ens vam repartir en dos cotxes: els tres primers en l'audi no-sé-què-però-molt-nou-i-molt-bo del Juanito; els altres tres cavalcàvem en el mític Almera del Xavi. El Nissan va volar literalment per la pista, arrancant-ne la pols i fent dos avançaments, un dels quals per l'interior, al ritme trepidant d'Obrint Pas. L'audi s'ho va haver de prendre amb més calma, però al final hi erem tots. I vam començar a pujar per prats amb un paisatge bellíssim als nostres peus:



En l'ascensió vam haver de salvar un desnivell pròxim als 900 metres, que no és moc de gall d'indi. El primers dos terços de pujada es podien anar fent a un ritme força constant; en aquest punt, en Xavier 'Pantani' Massanés es va escapar del grup, que anava fent paradetes cada deu o quinze minutets per endrapar fruits secs i fer un traguet a la bota o a l'ampolla. El Juanito va decidir mantenir l'aspiració de Massanés. Quan s'acostava el tram més decisiu de l'ascensió, em vaig decidir a atacar i enganxar-me al grup capdavanter: vaig superar el Juanito i finalment em vaig trobar colze a colze amb el Xavi. Teníem davant la part més dura de la pujada, una tartera inclinadíssima que es pujava fent esses. Ara, això quan ja feia gairebé dues hores que pujàvem i a gairebé 2.900 metres. Sens dubte, la part més interessant de l'ascensió. El Xavi i jo vam atacar-la, i finalment, com als bons ciclistes de muntanya, en Massanés va patir una lleu pájara que el va deixar enrere. Vaig arribar a dalt, encara mancava un tram d'ascensió, més planer, ja nevat. Em vaig aturar, vaig fer mitja volta i vaig esperar el Xavi... fins que el vaig veure:



Després van arribar els altres quatre integrants del grup. Envoltats de gossos, gavatxos graciosos, una dona que ensenyava els pits, flipadets amb grampons i un tiu que volia baixar amb esquís, vam immortalitzar la nostra presència a 2.913 metres. I després va venir la baixada, cap a la Vall de Núria (per cert, aquest és un exemple de foto on absolutament tothom que hi surt ha quedat fatal. N'hi ha una altra on sortim bé, però em feia més gràcia aquesta).



La baixada es va fer més ràpida que la pujada, excepte per una persona, l'Alberto, que es va recordar de la mare que va parir el seu genoll durant la resta de l'excursió. Va patir com una animal fins que vam arribar a Núria, on vam dinar. Un dinar dels nostres, és a dir, amb les llesquetes de pa, el tomàquet, l'oli, uns fuets, un pernilet, un llom, un xorisset... Fins i tot vam fer mitja hora de cua al restaurant de Núria per a comprar unes cervesetes per a cadascú, perquè ens les mereixíem. Havíem vençut el Puigmal i ho havíem de celebrar.

Tot seguit vam abandonar Núria per tornar a Fontalba per un camí més matxacador del que ens imaginàvem. No era pas dur, però estàvem una mica cansats i l'Alberto passava un calvari que t'hi cagues. Núria quedava enrere:



I poca cosa més. La tornada va ser, en general, tranquil·la. Ens vam hidratar a Ribes de Freser i cap avall. Fins a Granollers i va haver el mateix repartiment de personal en els cotxes. Des d'allí, el Xavi va fugir a Blanes i els altres vam embarcar a l'audi del Juanito. Bé, potser només va ser en aquell tram, però jo les vaig passar una mica putes. Sort que va durar poc. Per a aclarir el que vull dir faré servir unes paraules que va pronunciar el Roger quan tots les pensàvem, però callàvem i resàvem: 'Ostres, Juanito, vas tan ràpid que fins i tot avances aquell avió'. Però això és una anècdota. Una muntanya més que hem conquerit. I diria que ja no ens fa mal res.