Viven! (o com pujar el Puigpedrós amb plom als peus)

Les cames túmides, la visibilitat nul·la, l'aire glaçat cremant la gola, la confiança escassa, les parpelles enganxades pel fred, la roba gebrada per la boira... Però ho vam aconseguir, el Puigpedrós (2.914 metres) també és nostre.



Arribar fins aquí no va ser fàcil. El dia, el primer dissabte de desembre del 2006, no es va llevar amb la millor carta de presentació: en comptes de cinc érem tres, el Túnel del Cadí esperava la nostra aportació econòmica per lucrar la concessionària de les obres, el cel estava tapat, fotia un fred de cal Déu i plovia. I què vam fer? Doncs continuar, imantats per un esmorzar prometedor a Meranges. I l'expectativa va ser justificada: unes llesques mutants, uns ous ferrats, cafè amb llet, butifarra, llom, un gos avorrit i uns avis parlant de coses costumistes. I cap amunt, fins al refugi de Malniu, des d'on vam començar a pujar. I en aquell moment, girar-se i mirar d'on veníem ja va justificar haver-se llevat a quarts de set:



He dit que feia fred, oi?



El camí no era gaire definit, bàsicament era prat d'aquest supraalpí (m'acabo d'inventar la paraula), i pujava que t'hi cagues. A mesura que pujàvem el fred s'intensificava: mica en mica els cabells se'ns gebraven i el cel es tapava més i més. Semblava que el Puigpedrós no havia de ser gaire lluny, però no acabava d'arribar mai. Vam passar pel costat dels ossos d'un cavall, que feia mala cara. El vam convidar a un traguet de vi...



La boira que en un començament semblava reservada a uns cims una mica distants va començar a baixar i a aproximar-se a nosaltres amb una rapidesa increïble. Ens engolia. El camí de tornada ja no es veia. I amunt només es veia la pendent de la muntanya que continuava pujant, però sense indicis clars que ens apropessim definitivament al cim del Puigpedrós. Vam arribar al final d'una pujada, el terreny es va aplanar i ens vam enfilar a unes roques on hi havia fites i on es pensàvem inicialment que hi havia el cim. Mira que érem gilipolles, ja ho dubtàvem, ja, que al damunt d'aquelles roques ridícules no estàvem als 2.914, però no ho vam tenir clar fins que un cop de vent va esvair una mica la boira i vam veure que allà hi havia un pla molt extens que pujava progressivament cap el que devia ser el cim. Ah, i, des de les roques aquelles (Mulleres del Puigpedrós) la boira també ens va ensenyar el coi d'estimbat que hi havia a la dreta:



I ens vam desesperar una mica. La boira ho ocultava pràcticament tot; sabíem que érem en un lloc vast, però desconeixíem els viaranys que ocultava, les particularitats que amagava. Endinsar-se en aquella enorme falsa planície coberta de neu gelada, sense saber on era exactament el camí de tornada, era una bogeria. I vam estar a punt de desistir.



Però en aquell moment va aparèixer una parella que es dirigia al cim, i que avançava decidida. Ens vam encomanar a l'home perquè ens guiés fins al nostre objectiu, confiant que sabríem trobar el camí de tornada, fent fites i dibuixant fletxes vermelles amb el vi sobre la superfície blanca de la neu. I el fred se'ns va llançar al damunt: l'última pujada, en una mena de tartera estreta, plena de neu mig glaçada, va ser dura. Però vam vèncer el Puigpedrós.

Els primers compassos de la tornada van ser dubitatius, tensos en algun moment, però vam saber trobar el camí. A mesura que baixàvem el fred disminuia i a baix, al refugi, ja feia calor. Bé, resulta que al refugi l'aigua de l'estany continuava gelada i que el termòmetre marcava tres graus. Un dinar a Meranges ho va curar tot: estofadet, trinxadet, sopeta, suquet de tomàquet, flamet, matonet i uns xarrupets d'orujet d'herbetes. I a caseta.

Tots per un, i un per tots

El dissabte 4 de novembre del 2006 les prediccions indicaven que faria molt de fred i que el dia estaria tapat. Abans de saber-ho, la idea era pujar el Pedraforca pel coll del Verdet, un itinerari que tan sols dos expedicionaris havien vençut, feia uns anys. És la via de pujada a la mítica muntanya més bella, estètica i delicada en cas de mal temps. Per tant, els anus se'ns van estrènyer i vaig cercar ràpidament una alternativa: la travessa de la serra d'Ensija, assolint la Creu de Ferro i la Gallina Pelada. I vam emprendre rumb a Saldes. En arribar-hi, esmorzar espectacular sota la mirada atenta del Pedraforca, altiu en un cel blau i enlluernat per un sol espectacular. O sigui, que vam canviar de plans i vam començar a enfilar el camí del Verdet:



I sí que fotia fred: tant, que l'aigua de l'aspersor de la gespa de davant del refugi Lluís Estasen estava gelada. Però vam pujar pel camí que voreja l'enorme i vertical paret nord. És una via freda i humida, gebrada. El fred el vencíem perquè la cosa pujava de mala manera fins al coll del Verdet. Un cop allà la boira es va menjar el Pedraforca i els arguments per pujar-lo per allà. Vam descansar, allà, acompanyats del fred, el vi ranci i les vistes espectaculars que hi havia... Li vam oferir un trago a un paio que hi havia per allà i ens va animar a pujar per la cresta malgrat la boira. I així ho vam fer. Uns més endavant...



I uns altres a la rereguarda...



La resta de la ruta va ser un festival de iuius, perquè, collons, si et descuides no et troben. I precisament per allà dalt de la cresta hi havia una dona que tenia por de descuidar-se, se li va ocórrer de preguntar-me si la cosa es complicaria i, sense saber-ho, la vaig enganyar: li vaig dir que tota l'estona era igual de complicat, i resulta que tot seguit hi havia un pas d'un metre d'amplada i la mort a banda i banda. Però vaja, es podia fer bé, era divertit i la boira feia que semblés un passeig pels confins de la terra:



Vam assolir el cim sense massa problema. Una mica d'oju aquí, oju allà i apa. I després a baixar fins a l'enforcadura i a iniciar la cursa salvatge, l'estampida berguedana que significa abandonar-se als braços de la gravetat per baixar la tartera del Pedraforca.



Ni la boira, ni el fred ni res ens van vèncer aquell dia. Una altra fita assolida. Després de la dutxa de pedres i pols de la tartera, tots per un i un per tots:



I després, arròs de muntanya, seitons, vinet i les galtes enceses.