Quan la muntanya et venç

El més important no és fer el cim de la muntanya, sinó anar-hi. Això ho va dir no sé qui, però tenia raó. La passada setmana santa la Teresa i jo mateix vam desafiar el Peguera (2.983 m.) en una època (a mitjans d'abril) en què la muntanya encara és massa salvatge. I traïdora. Però començaré pel començament: per l'espectacle de la natura amb què ens vam trobar quan vam pujar des d'Espot fins al refugi Josep Maria Blanc, situat a 2.350 metres. Vam haver d'enfilar gairebé mil metres de desnivell durant tres hores fins arribar aquí:



El refugi és guapíssim (reformat, net, llar de foc, moscatell, guitarra i gavatxos que la sabien tocar). L'endemà, ben d'hora, el sol s'enlairava en un cel completament blau: les muntanyes encara dormien sota la manta de neu que havia caigut la nit anterior. Vam caminar sobre neu verge entre llacs glaçats i valls cobertes per una capa de neu la profunditat de la qual era inexcrutable. Amunt, fins al coll de Monestero:



En arribar al coll jo estava cagat perquè havia patinat un parell de vegades abans d'arribar-hi pel desnivell que es veu al darrere. Des del coll, havíem d'anar a buscar una cresta de roca que ens havia de conduir fins al cim del Peguera, tot pujant fent esses per fer més salvable l'enorme desnivell:



Ara, en aquells moments ja era imprescindible l'ús dels grampons per no ser devorat pel llac gelat que hi havia a les entranyes de la muntanya que desafiàvem. Vam arribar més o menys a la meitat de la cresta del Peguera, en una part on podíem amagar-nos entre les roques, mirar el panorama, valorar la conveniència de continuar endavant i menjar panses. Ens vam enfilar dalt de la cresta de roca per veure si era possible resseguir-la pel damunt: impossible; eren blocs de pedra nevats i gelats amb una amplada d'un metre i amb un infinit a banda i banda. Ara, l'espectacle a l'altra banda de la muntanya era aquest:



El cim era a prop, però molt llunyà al mateix temps. Jo no ho veia clar: vaig proposar la retirada. La Teresa em va convèncer de provar d'avançar uns metres més a peu de cresta per un tram amb un gran desnivell, evidentment nevat, fins a unes roques que hi havia més enllà. Vam agafar els piulets i, calçats amb grampons, ho vam provar. Ella anava al davant, va fer quatre passes i, de sobte, la neu se la va empassar fins les espatlles. Jo no sé què vaig dir, segurament alguna cosa absurda, com ara que havíem de pensar si no era millor agafar els pals que els piulets. Ella va cridar: 'Vine de seguida cap aquí!'. Hi vaig anar. Vaig trencar la neu que li impedia moure's amb el piulet. Vaig preguntar si ja era moment de baixar i em va contestar: 'evidentment'. Va sortir del forat, va fer dues passes, va relliscar, va clavar el piulet, però no el va poder subjectar i va lliscar avall per un immens tobogan de neu. Es va aconseguir frenar al cap d'uns vint o trenta metres, gràcies a clavar els grampons. Aleshores vaig agafar el seu piulet i el meu i vaig baixar d'esquena, clavant les puntes dels grampons i els dos piulets per assegurar al màxim la subjecció i evitar patinades. Ella estava bé, però no es movia: esperava que jo arribés allà on era. Jo temia que se m'empassés en qualsevol moment la neu, per això avançava tan arran de les roques com podia. Mentrestant, la Teresa va desplaçar-se lateralment precisament per ser més a prop de la cresta rocosa. Vaig trigar una bona estona a arribar-hi. Sé que li vaig dir que l'estimo, li vaig donar el seu piulet i vam continuar el descens mitjançant aquell lent, fatigós, però més segur sistema de clavar-ho tot a la neu: piulet, puny, punta i punta. Fins al coll de Monestero de nou. La muntanya s'havia fet enorme de cop i volta. Aquí em veig, a prop del coll, quan el perill més gran ja havia passat, just davant del germà petit del Peguera, el Monestero:



A partir d'aleshores, el descens es va fer menys perillós, però molt fatigós. Neu i neu per tot arreu. Una neu ja tova, perquè el sol de primavera ja feia hores que l'escalfava. De tant en tant enfonsàvem la cama fins a la cuixa ben bé. Havíem viscut una experiència molt intensa, i deixàvem enrera el Peguera, que ens havia vençut. Sí, és el cim que es veu al fons, aquell que ens va fer fora de les seves espatlles:



Hem après una lliçó enorme: cal respectar sempre l'autoritat de la muntanya. I quan et venç, t'hi has d'agenollar.

Josep

'Som i serem'

Hi ha moments que sublimen una col·lectivitat, per petita que sigui. La imatge de dalt il·lustra el nostre cas, però necessita d'una referència prèvia: el Xavi es va presentar a les set del matí al Don Cándido amb una barretina amb la inscripció 'Som i serem'. Era, efectivament, la premonició del que significa la imatge de tots plegats al cim del Pedraforca: l'afirmació de ser i la voluntat de continuar essent, la sublimació de l'Agrupació Excursionista la Bota.

Tan sols cal veure la patxoca que fotíem a mitja ascensió:



Una mica més amunt, l'espectacle que ens oferia la vessant de ponent del Pedraforca era aquesta:



Vam pujar a un bon ritme, van parar quan convenia i vam fer el glopet de vi pertinent. Ara, la cosa es va intensificar en arribar a l'enforcadura i enfilar la cresta de roques fins al cim. Com que saben que em fan molt respecte aquestes coses, vaig patir una pluja d'amenaces de saltar al buit que, sortosament, van quedar en no-res. Heus ací una mostra de l'alegria amb què atiaven les meves pors (mentre jo feia cara de lluç i ells cridaven allò de ¡Pepe, tío, qué caída hay aquí!):



Cal dir, això sí, que si em feien una foto sabia posar-hi bona cara. No sabia, això sí, el que perpetraven a la meva esquena aquella colla de descerebrats que es veuen més al fons:



En fi, que després d'un històric descens per la neu (rollo trineu però sense trineu) tartera avall que gairebé ens van haver de recollir fets bocinets de Gósol, va arribar l'hora del repòs: un dinar esplèndid, xiruques fora, gespeta, solet de primavera, aquella mica d'airet fresquet, un ocellet que cantava, una mosca collonera i, sobretot, silenci per fer la migdiada. Quina pau, mare meva, quina pau...



Bé, aquesta és una primera i rapidíssima mostra de fotos de la jornada d'avui. Estic cansadíssim i necessito aclucar els ulls. Ja en penjaré més i us animo als que en tingueu a fer el mateix. De moment només ser dir que ha estat una experiència inoblidable i que, és clar, 'som i serem'. Sublim.

Sol i algun nuvolet en l'assalt al Pedraforca

Companys,

Ja veieu que diumenge sembla que el solet s'imposarà en el cel sota el qual assolirem el cim del Pedraforca (2.497 metres). Podeu veure informació detallada sobre la meteorologia i l'estat de la neu a la zona pre-pirinenca si feu clic aquí.

En fi, que el temps acompanyarà. Ara cal que tinguem clares una sèrie de coses: quedarem a les set del matí de diumenge a la gasolinera del costat del Don Cándido; haurem de portar nosaltres el dinar (d'això en sabem, i molt), bota (es) de vi inclosa; que tothom vagi ben calçat amb xiruques xules i porteu mitjons i pantalons de recanvi perquè trepitjarem neu; tothom qui tingui pals d'aquests de caminar, pos que els porti. I, de moment, ja està. Ara cal saber per on podem pujar; dissabte trucaré al refugi Lluís Estasen, que és al costat del Pedraforca, per saber com està el tema de neu per pujar per la canal del Verdet: és un itinerari meravellós. Si no, pujarem per la tartera de Gósol, però pel camí. Ara, ja us dic que les vistes des del cim del Pedraforca són espectaculars.

Fins aleshores

Josep

Qui mana a Sant Jeroni?

Ahir dissabte vaig assistir a un cop d'estat: la Teresa em va prendre el lideratge al capdavant de l'expedició en l'ascensió al cim de Montserrat, Sant Jeroni. Vaig tenir el consol de saber que el gos encara em seguia a mi, encara que no liderés el grup.

Sigui com sigui, Sant Jeroni és un mirador excepcional: a llevant, tota la serralada pre-litoral, amb l'Obac i Sant Llorenç i, més al fons, el Montseny; al sud, Collserola i el mar; al nord, el Cadí i el Pirineu i a ponent un magnífic parc eòlic, les mines de sal de Cardona i hectàrees de terra erma i pol·lució.

L'estada al cim va ser traumàtica per a mi perquè, no només havia quedat en evidència la meva comandància en les rutes de l'Agrupació Excursionista la Bota, sinó que quatre integrants d'aquesta es van enfilar a la barana de Sant Jeroni: davant seu hi era jo, amb la càmera de fotos i cara de cagat; al darrere, el buit, centenars de metres de no res. Aquest és el resultat:

Si us hi fixeu, la Teresa té un peu a l'última barana. Es veu que volia enfilar-se a dalt de tot i agafar els pollastres que l'acompanyen per a evitar la caiguda lliure. Em vaig fer un fart de patir, tot i que deprés el magnífic esmorzar que vam fer uns metres més avall va compensar la mala estona anterior. En fi, Montserrat:

Un petit pròleg per diumenge vinent: si el temps ho permet, tocarem el mugronet del Pedraforca, aquesta vegada sí.

La fundació

No naixem del no res; tot just ara és el principi de moltes coses, d'aventures, d'olorar matins enmig de muntanyes inabastables, de quedar xops d'estels sota el cel nocturn del Pirineu, de descobrir camins sorprenents que tenim més a prop que no ens pensem, d'arribar allí, al cim, i tocar el cel... És cert que tot queda per fer, i això ens apassiona, però també cal dir que ja hem fet i hem vist horitzons magnífics que ens porten fins aquí, la presentació oficial de l'Agrupació Excursionista la Bota.

Som una agrupació, i no pas un centre o un club. Una agrupació, integrada per un nombre de membres que pot variar en funció del dia; no ens tanquem, ens obrim a tothom.

I, amb nosaltres, la bota, aquest curiós recipient que sempre ens acompanya i que conté la 'poció màgica': un glopet i amunt!

Des d'ara, doncs, com que ja hem viscut experiències intenses, però encara queda el millor per venir, aquí explicarem què hem fet i què volem fer: no és res més que un espai per a somiar.

Josep