18.20 - 12.42
Porto a les cames vuitanta-tres quilòmetres més de convicció en les nostres possibilitats, de mirades potents, de dents apretades, de crits d'ànim, de mars de suor perduts en la foscor i de tones de pols. Porto a les cames la força de tots els meus somnis i dels dels meus companys.
Els meus companys d'aventura: l'Ariadna, el Xavi, el Roger, el Jordi i l'Enric. Vam sortir de Collformic sabent que els primers vint quilòmetres determinarien la nostra sort a la travessa. I així va ser: vam fer-los en poc més de tres hores, corrent gairebé tota l'estona. Això ens va permetre d'evitar l'embut de la baixada a Aiguafreda i avançar amb el grup capdavanter, però també va fer que l'Ariadna patís una mala caiguda, que li va fer renéixer una lesió del genoll que la va obligar a abandonar. Al mateix punt, el Jordi va adonar-se que no podia seguir aquell ritme, que no era el seu, va veure la cara del monstre de la Matagalls, i va decidir no desafiar-lo, almenys de moment. Quedàvem quatre genets. I vam continuar avançant a un ritme endimoniat, que ens deixava el rostre desfigurat, perquè durant aquelles hores de la nit vam deixar de pertànyer a aquest món: havíem fet un pacte amb el diable: ell posava el camí, nosaltres les cames i la nit les hores.
La nit va ser molt llarga. Al voltant de les 3.00 vam passar per Sant Llorenç Savall: unes mans màgiques van calmar el foc dels genolls, unes mans etilitzades van encaixar amb les nostres, i vam continuar... Érem poetes de la nit, dibuixant versos de llum al damunt de la fosca, sota les cingleres, en silenci, només amb el so de les passes, de la respiració, dels pals de caminar, tac, tac, tac... Durant uns instants vaig sortir de mi i em vaig veure caminant a través de la nit, fins que va sortir el sol.
Montserrat era més a prop, però les forces no eren les mateixes, el sol cada vegada pujava més i els últims quilòmetres eren llarguíssims.
A Monistrol de Montserrat, quan només quedava la pujada final al monestir, les forces em van abandonar, van fugir de mi i em van deixar desamparat. No podia ser: era incapaç de fer una passa, però tenia l'objectiu a tocar. El sol del migdia queia amb força. No em podia rendir en aquell moment, havia de fer alguna cosa. Vaig posar el cap sota l'aigua freda d'una font, vaig menjar una barreta del Xavi i vaig veure aigua. Caminava mig somnàmbul pels carrers del poble, i de seguida va començar la pujada.
Una hora i mitja d'infern sota el sol, havent de salvar un desnivell de sis-cents metres, amb més de vuitanta quilòmetres a l'esquena. La ment en blanc, una passa, una altra, una altra... Vaig rebentar la noció de temps per concentrar-me en l'instant zero, aquell que no et permet pensar què has estat ni què serà, sinó allò que ets. I en aquell moment jo era part de la muntanya, de la roca calenta pel sol, de la pols i dels segles. Una passa, una altra, una altra... I vaig renéixer fins al monestir. Vaig arribar abraçat al Xavi, contenint les llàgrimes. Quatre minuts després ens vam abraçar a l'Enric i al Roger. Vam vèncer el monstre, ens vam vèncer a nosaltres mateixos:
I el repte va ser doble, perquè vam enregistrar imatges durant la travessa per deixar un testimoni audiovisual com aquest (CLIQUEU DAMUNT LA IMATGE PER VEURE EL VÍDEO):
Els meus companys d'aventura: l'Ariadna, el Xavi, el Roger, el Jordi i l'Enric. Vam sortir de Collformic sabent que els primers vint quilòmetres determinarien la nostra sort a la travessa. I així va ser: vam fer-los en poc més de tres hores, corrent gairebé tota l'estona. Això ens va permetre d'evitar l'embut de la baixada a Aiguafreda i avançar amb el grup capdavanter, però també va fer que l'Ariadna patís una mala caiguda, que li va fer renéixer una lesió del genoll que la va obligar a abandonar. Al mateix punt, el Jordi va adonar-se que no podia seguir aquell ritme, que no era el seu, va veure la cara del monstre de la Matagalls, i va decidir no desafiar-lo, almenys de moment. Quedàvem quatre genets. I vam continuar avançant a un ritme endimoniat, que ens deixava el rostre desfigurat, perquè durant aquelles hores de la nit vam deixar de pertànyer a aquest món: havíem fet un pacte amb el diable: ell posava el camí, nosaltres les cames i la nit les hores.
La nit va ser molt llarga. Al voltant de les 3.00 vam passar per Sant Llorenç Savall: unes mans màgiques van calmar el foc dels genolls, unes mans etilitzades van encaixar amb les nostres, i vam continuar... Érem poetes de la nit, dibuixant versos de llum al damunt de la fosca, sota les cingleres, en silenci, només amb el so de les passes, de la respiració, dels pals de caminar, tac, tac, tac... Durant uns instants vaig sortir de mi i em vaig veure caminant a través de la nit, fins que va sortir el sol.
Montserrat era més a prop, però les forces no eren les mateixes, el sol cada vegada pujava més i els últims quilòmetres eren llarguíssims.
A Monistrol de Montserrat, quan només quedava la pujada final al monestir, les forces em van abandonar, van fugir de mi i em van deixar desamparat. No podia ser: era incapaç de fer una passa, però tenia l'objectiu a tocar. El sol del migdia queia amb força. No em podia rendir en aquell moment, havia de fer alguna cosa. Vaig posar el cap sota l'aigua freda d'una font, vaig menjar una barreta del Xavi i vaig veure aigua. Caminava mig somnàmbul pels carrers del poble, i de seguida va començar la pujada.
Una hora i mitja d'infern sota el sol, havent de salvar un desnivell de sis-cents metres, amb més de vuitanta quilòmetres a l'esquena. La ment en blanc, una passa, una altra, una altra... Vaig rebentar la noció de temps per concentrar-me en l'instant zero, aquell que no et permet pensar què has estat ni què serà, sinó allò que ets. I en aquell moment jo era part de la muntanya, de la roca calenta pel sol, de la pols i dels segles. Una passa, una altra, una altra... I vaig renéixer fins al monestir. Vaig arribar abraçat al Xavi, contenint les llàgrimes. Quatre minuts després ens vam abraçar a l'Enric i al Roger. Vam vèncer el monstre, ens vam vèncer a nosaltres mateixos:
I el repte va ser doble, perquè vam enregistrar imatges durant la travessa per deixar un testimoni audiovisual com aquest (CLIQUEU DAMUNT LA IMATGE PER VEURE EL VÍDEO):
posted by La Bota at 8:53 PM
2 comments
