Una tardor passejant pel Pre-pirineu
A les portes dels grans cims de 3.000 metres, que ens quedaven a l'horitzó més proper, físic i emocional, vam passejar per l'orografia amable i surreal d'algunes muntanyes del Pre-pirineu.
Per exemple, pel Port del Comte: el 27 d'octubre vam culminar el Padró dels Quatre Batlles:
Ara, per arribar-hi vam creuar totes les carenes possibles, sempre fora de camí, sempre camp a través...
Més tard, el cap de setmana del 3 i 4 de novembre vam decidir de fer una travessa per la zona del Cadí. Érem una bona colla i, després de passar amb el jeep del Roger a velocitat de vertigen per una pista de muntanya més pròpia del Nepal que del Berguedà, vam enfilar el camí cap al Costa Cabirolera.
Davant nostre, imponent, s'alçaven els 2.609 metres que havíem de coronar.
Havíem de pujar fins a l'espatlla del massís, per una tartera amb neu mig glaçada...
...fins al pas dels cabirols.
I, des del cim, dunes de roca als nostres peus.
I un mes més tard, el 6 de desembre, vam recórrer la carena de la serra d'Ensija, pujant-hi des de la vessant sud, més salvatge, per una tartera vertical.
Fins a la Creu de Ferro, vençuda per l'Uri:
I aquell refugi... aquesta vegada sense cap bellesa nòrdica, però amb un tiu simpàtic que ens explicava històries increïbles de la neu i de la boira.
I ara que és hivern, a casa (o al bosc, a córrer), esperant que arribi la primavera per fondre les nostres ànimes amb els Pirineus més alts i inexpugnables.
Per exemple, pel Port del Comte: el 27 d'octubre vam culminar el Padró dels Quatre Batlles:
Ara, per arribar-hi vam creuar totes les carenes possibles, sempre fora de camí, sempre camp a través...
Més tard, el cap de setmana del 3 i 4 de novembre vam decidir de fer una travessa per la zona del Cadí. Érem una bona colla i, després de passar amb el jeep del Roger a velocitat de vertigen per una pista de muntanya més pròpia del Nepal que del Berguedà, vam enfilar el camí cap al Costa Cabirolera.
Davant nostre, imponent, s'alçaven els 2.609 metres que havíem de coronar.
Havíem de pujar fins a l'espatlla del massís, per una tartera amb neu mig glaçada...
...fins al pas dels cabirols.
I, des del cim, dunes de roca als nostres peus.
I un mes més tard, el 6 de desembre, vam recórrer la carena de la serra d'Ensija, pujant-hi des de la vessant sud, més salvatge, per una tartera vertical.
Fins a la Creu de Ferro, vençuda per l'Uri:
I aquell refugi... aquesta vegada sense cap bellesa nòrdica, però amb un tiu simpàtic que ens explicava històries increïbles de la neu i de la boira.
I ara que és hivern, a casa (o al bosc, a córrer), esperant que arribi la primavera per fondre les nostres ànimes amb els Pirineus més alts i inexpugnables.
posted by La Bota at 1:38 PM
0 comments
