No. Quina paraula, tan curta, tan definitiva. És de color negre, del mateix color que dos màrtirs de l'excursionisme van veure la possibilitat de pujar fins al monestir de Montserrat quan van arribar al peu de la muntanya màgica. Del mateix color que la pell de la Moreneta, que per sempre més servarà les seves ànimes. Perquè, amb tot i amb això, es van guanyar el cel: van sortir del barri barceloní de Gràcia cap a les sis de la tarda del 20 de maig de 2006 i van arribar a Monistrol de Montserrat cap a les onze o quarts de dotze del 21 de maig de 2006. Gairebé van completar la
Gràcia-Montserrat. Quan l'Alberto i jo els vam veure arribar no eren uns éssers humans normals; eren despulles de persones. Deixem, però, que ho expliquin ells.
Bassetti"Aquí teniu la meva visió de l'excursioneta per documentar la crònica:
1er tram: Gràcia-Can Maimo
Sortida oficial a les 17, nosaltres mes xulos k ningu a les 1745. Sprintada per carrer Balmes per veure si trobem a algú que conegui el cami.
Trobem a dos paios al l'alçada de la ronda de dalt k anàvem + perdut k nosaltres, els passem.
Unes noies cilcistes ben maques ens diuen k han vist a molta peña k compartia el nostre recorregut en la direcció contrària a la nostra marxa, canviem de sentit.
Passat el 1er avituallament i começem a avançar a un ritme frenetic a grups de poc valor afegit (noies i yayos).
Fruit de la nostra desconeixença del cami, fem una volteta d'uns quants kilòmetres extras (trobem un cul en pompa femeni fent un riuet, i al passar, marit i muller ens saluden amb un sonriure com qui va a comprar el pa). Sota la nostra sorpresa tornem a avançar als d'abans. Cop moral molt dur...
Ens tornem a perdre a l'Hermita de la Salut, per sort no som el unics així que fem amics. Quan torbem el cami bo, foto (fent un peto a la fletxa groga).
Arribada al segon aituallament a les 23 de la nit. Caldito, sandwich i cafe. Rebem la notícia que som el últims de 700 participants... Danys fisics: Jo un mal als peus que arrossegaré durant tot el cami. Al Jordi li comença a fer mal el genoll.
2on tram Can Maimo - Can Oliveró
Travessant poligons industrials i rebent l'alé telefonic dels companys borratxos continuem la marxa. Ens tornem a equivocar gracies a k algú ha estripat cartells de: NO...en fi, un altre cop moral...Danys acumululats: De moment sense novetats.
3er tram Can Oliveró - Ullastrell
Pitjor tram per al camarada Santos.
Ell amb els genolls destrossats i jo amb els peus cada cop pitjor arribem a l'avituallament. En aquest punt critic en Jordi es pensa seriosament si no ha arribat l'hora d'abandonar. El meu genoll tb comença a notar els efectes dels quilómetres acumulats, però enfortits per uns gelocatils, unes pomadetes i una caqueta d'en Jordi, continuem pas ferme convençuts que això s'ha d'acabar...
4art tram Ullastrell - Coll d'Olesa
Cito paraules textuals d'en Jordi: "si fessin parcials, aqui hauríem quedat dels primers". Impulsats per una força divina, anàvem trepitjant pedres com si fossin núvols, enlloc de botes semblava que portéssim rodes. Tots els mals fisics s'esvaien tan rapid cop les ombres dels rivals que avançavem. En aquell moment tot era perfecte, la vida tenia un sentit que es deia Montserrat, i nosaltres estavem decidits a complir amb el nostre destí. Peró un mal càlcul de quilometres i velocitats va ser la nosta sentencia de mort...
5e (i últim i catastròfic) tram Coll d'Olsa Aeri de Montserrat
Pitjor tram per al camarada Bas
Tot s'ha de dir, en aquest punt molts participants posaven fi a la seva aventura conscients de les seves capacitats i del cami que faltava. Pero nosaltres no, inconscients, il·lusos... Enganyats, estafats pel nostre propi cos que ens havia donat unes falses esperances. La sortida del sol va acabar amb nosaltres. No us enganyo si us dic que mai he patit tant com aqui...Les rodes anteriors es feien lloses que m'inpedien avançar, les ombres dels rivals es convertien en mirades de condol quan em veien caminar. A les pujades, els pals i els braços feien el que no podien fer les cames...Les baixades eren criminals, els genolls em tremolàven i em feien caminar amb postures deformades. Poema epic digne d'Homero, més aviat de Tokien. Jo, Frodo, caminant entre la vida i la mort fins Montserrat, el Monte del Destino. Jordi, Sam, donant-me ànims i avançant al meu pas. Gairebé al final vam trobarnos a companys caiguts amb qui compartir els últims metres.
Estació de l'Aeri de Montserrat, 16 hores i 35 minuts més tard.
El mon és equilibri, el be i el mal, el sol i la lluna, el ying i el yang, i tot patiment te la seva recompensa. En el nostre cas en forma d'estació de ferrocarril, qui ho diria...
Aqui vam possar fi a la nostra aventura, conscients que ens faltava un pas per assolir la gloria però segurs que en properes edicions ho aconseguirem...
Finalment vull compartir amb tu el càntic que va acompanyar-nos en els millors i els pitjor moments:
"Alcohoooool, alcohol, alcohol, alcohoooooool,
hemos venidoooooooo, a destrozarnoooooos,
el resultado nos da iguaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaal"
Agraïments (sense vosaltres ho hauría estat possible):
- Al caldito, al gelocatil, a les pomades, als pals, a les tirites, a les fletxes grogues, als mitjons del Decathlon, a l'alè telefònic dels éssers estimats, als missatges de suport i a l'Alberto i al Pep per venir-nos a buscar i portar-nos a la realitat."
Jordi Santos"Fidel resum de la nostra experiència. Se m’han il·luminat els ulls al llegir els diferents episodis de la marxa... en serio... crec que aquest serà un record inoblidable.
En els agraïments afegiré: als de la drecera just abans d’arribar a Ullastrell, a la xati perduda com nosaltres que ens va comparar amb l’Ironman, a l’aigua amb sals, a les espelmes de Can Oliveró, a la música reggeaton que se sentia aprop dels nuclis urbans i que ens evocava nits discotequeres magrejant a xatis, als calfreds que t’entraven quan, tenint el cos rebentat, t’aguantaves la polla amb una mà i eliminaves lentament mil·lilitres de pis que en aquell moment, curiosament, es comptabilitzaven en unitats de pes."
Déu vos guard
