Ni Aneto ni Triglav

Després de moltes setmanes amb el bloc abandonat, i encara col·lapsat per l'experiència índia, afegirem capítols impossibles d'eludir.

21 i 22 de juliol

El més recent, abans del viatge a l'Índia, fou l'intent d'ascensió a l'Aneto. Els sis herois que havien de fer l'assalt carregaven forces la nit abans al refugi de la Renclusa.



L'endemà d'una nit una mica etílica, el matí es llevava així:



Vam començar a pujar enmig de la boira...



Feia fred, la boira no se n'anava, el cim no es veia, però nosaltres avançàvem cap a la glacera:



Però la boira es menjava la glacera i el cim i amenaçava de fer el mateix amb nosaltres; el fort vent ens clavava la pluja de gel a la cara, la muntanya ens feia fora de la seva espatlla. I aquí, a gairebé 3.000 metres, vam decidir fer mitja volta:



...I ens vam quedar amb aquesta cara:




26 al 30 de juny

Abans de la frustració de l'Aneto, la Teresa i el Josep en van experimentar una altra de semblant al Triglav (2.864 m.), el cim més alt d'Eslovènia. El temps no fotia bona pinta quan vam començar a caminar cap al Dom Planika: ens esperaven més de sis hores de pujada sense parar, per salvar un desnivell de més de 1.800 metres fins al refugi. Durant el trajecte ens vam trobar amb un exèrcit d'arbres caiguts, una selva frondosa enmig dels Alps i aquest bonic refugi, des d'on encara ens quedaven més de dues hores fins al refugi on havíem de dormir:



Vam haver d'enfilar-nos per escales 'vertiginoses'...



...i pujar un últim coll infinit per arribar, xops, al refugi, des d'on el Triglav ens va oferir només durant uns instants el seu abrupte cim:



Però l'endemà al matí, després d'una nevadeta, el panorama al refugi era aquest:



L'ascensió en aquestes condicions era perillosa, i vam decidir baixar, i, a la Teresa, la boira se la volia menjar...



El descens va ser dur, molt llarg, i vam acabar de gaudir de l'estada a Eslovènia entre llacs, cignes, el color verd i el repòs. I amb l'esperança que algun dia el Triglav serà nostre...