Companys, l'ascensió a la Gallina Pelada de dissabte passat fou magnífica. Més endavant publicaré en aquest diari una crònica sobre la jornada, i us animo a que feu el mateix. Fins aleshores, us proposo una manera de gaudir d'algunes de les fotografies que es van fer. La de dalt n'és una, feta per l'Enric, que té un photoblog amb més imatges d'aquell dia inoblidable:
Des del cim del Montarto, el juliol del 2006, contemplàvem una de les fites més importants de la Bota per al 2007: l'Aneto, el sostre dels Pirineus. En aquesta imatge, doncs, es superposen el passat més recent i el futur immediat:
Assolir l'Aneto significa un esforç d'un dia sencer, durant el qual s'haurà de caminar durant hores i hores, desafiar la glacera més extensa dels Pirineus i vèncer l'impressionant pas de Mahoma. Però això serà més endavant. La Bota encararà aquest repte amb la certesa d'haver assolit cims importantíssims durant el 2006, un any que va començar amb neu, amb molta neu. D'entrada, al Matagalls:
Al Pedraforca, el primer gran cim de l'any passat:
Al Puigmal... A la imatge, en Xavi Massanés a punt de tocar el cel amb els dits:
Fins i tot a la Mola:
Va passar l'hivern, va arribar la primavera, i encara hi havia neu als Pirineus, abundant i traïdora, com és el cas del Peguera, al mes d'abril:
La neu ja es desfeia, i la vall de Gaube, amb el Vignemale dominant-la, era un paradís a la terra. Aquest vídeo n'és una mostra:
Més tard, la Bota va enfilar-se fins al cim de la Pica d'Estats, a final d'agost:
I, poc després, quan la muntanya encara era nua de neu, la Bota finalment va arribar al cim del Peguera, el sostre del parc d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, després d'una ascensió estèticament espectacular i d'una duresa psicològica extraordinària:
I l'últim gran cim que va aconseguir el 2006 la Bota fou el Puigpedrós, enmig de boira gebradora i de neu gairebé glaçada:
MENCIONS ESPECIALS
El 2006 també va ser l'any en què per primera vegada integrants de l'Agrupació Excursionista la Bota van participar en travesses d'aquestes en què la gent està boja per arribar a Montserrat. En aquest sentit, la Bota vol homenatjar els herois que van quedar-se a un pas de completar la Gràcia-Montserrat:
I als que van caminar 22 hores i 54 minuts per completar, miraculosament, la Matagalls-Montserrat:
RECONEIXEMENT PÒSTUM
I un homenatge a un company que ens va deixar a les acaballes del 2006, i que jeu en pau sota l'esguard i la protecció de dues pometes, amb l'horitzó de Montserrat sempre present. Diuc, el més petit de tots, descansa en pau:
